Cerca de crítiques

Enquesta

Un festí prerevolucionari

20/7/2008 |

 

Programa: ACADÈMIA 1750, Alfredo Bernardini (director) i Isabel Rey (soprano)

Lloc i dia:Església de Torroella de Montgrí. 28è Festival de Músiques

L'home és, amb massa freqüència, propens a generalitzar una realitat que acostuma a ser molt més rica i variada que la que ens donen els llibres. L'Sturm und Drang és un moviment d'estètica que irromp en la música a l'últim terç del segle XVIII i era el precursor d'un altre que es produiria gairebé mig segle més tard (cap al 1830, oficialment i per invenció dels francesos), el romanticisme.

L'aportació de músics com ara Mozart, Haydn i el gairebé desconegut –injustament– C. W. Gluck va ser sens dubte definitiva per a la gestació del citat moviment. El fenomen és indubtablement producte de la commoció que es va gestar amb la Revolució Francesa (1789-91): una classe, l'aristocràcia, deixava pas a una altra, la burgesia, al mig d'un bany de sang, que inclosa l'aventura napoleònica, commocionaria tota la història europea. Cal situar els personatges en la seva època per arribar a comprendre bé la seva conducta, les seves relacions, les seves aspiracions. Tant Haydn com Mozart i el mateix Gluck (se sospita) eren maçons, una forma política ingènua, candorosa, de marxar cap al futur i desembarassar-se de les limitacions que imposava un règim moribund. El motlle del classicisme comença a trencar-se i, curiós, el trenquen precisament aquells que l'havien portat al més alt nivell, Haydn i Mozart, i sens dubte, encara que no sigui gaire reconegut en les històriques que s'utilitzen normalment, el cavaller Gluck, que el gran actor del moviment romàntic francès, Héctor Berlioz, consideraria pocs anys més tard com un músic genial. També C. Ph. E. Bach, un dels nombrosos fills del geni del barroc, Johann Sebastian, va jugar un paper gens menyspreable en aquest canvi històric. Hereu d'una tècnica impressionant, trenca motlles, almenys des del punt de vista tècnic, però amb una inventiva rica i generosa que el porten a ser un dels grans de l'acabat de néixer classicisme, que gairebé immediatament portarien al seu final Beethoven i Schubert, que el van substituir pel romanticisme, tot i que molts autors els considerin encara, sobretot al primer, com a clàssics.

Cal agrair a Alfredo Bernardini la inclusió de la magnífica i trencadora obra de Gluck Don Juan que, sobretot en el seu final grandiós (hi ha sens dubte una intensa influència entre Mozart i Gluck, de qui a qui?), trenca definitivament amb el clàssic en una versió extraordinària que ens demostra que estem davant d'un gran director, elegant en la seva dicció, capaç d'un dramatisme ponderat que arriba a fregar la tragèdia i sobretot sobrepassa definitivament el classicisme. Tal com estava portat el programa, molt intel·ligentment, reservar per al final del concert el «festí del convidat de pedra» és una excel·lent mostra del que és, o hauria de ser, la programació d'un concert. Una única pega, millor dit dues: el segon moviment de la simfonia de Mozart (d'insuperable bellesa), fallava segurament per manca d'assajos profunds, i dos, la inclusió d'un músic molt menor com ho és Jommelli va distreure i avorrir el públic, a més de trobar-se fora del context històric que marcava un programa tan intel·ligentment preparat. Suposo que va ser necessari donar més lluïment a la soprano, a qui donem una bona nota en les àries i un modest aprovat en la resta.

Una excel·lent notícia: finalment tindrem, l'any 2011, la sala de concerts que tant necessitem. Felicitacions.

EDUARDO RINCÓN
El Punt