Cerca de crítiques

Enquesta

Hilary Hahn a l'Auditori

Bona nota trimestral

24/12/2003 |

 

Obres de Beethoven, Bruch i Pfitzner. Hilary Hahn, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Jesús López Cobos. Barcelona, Auditori, 19 de desembre.


D'aquest concert que clou el primer trimestre de la temporada sobresurten com a elements memorables la presentació de la violinista nord-americana Hilary Hahn i la qualitat del so obtingut pel director Jesús López Cobos en la simfonia Pastoral de Beethoven, en una vetllada de caràcter germànic que començava amb la densa obertura de l'òpera Das Christ-Elflein, de Hans Pfitzner (1869-1949). Compositor epígon de Wagner, aquí es recorda per la monumental òpera Palestrina i, cada cop més, per la bellesa de les seves cançons amb acompanyament de piano. La lectura del fragment evidenciava una manca d'assentament que compensava l'acoloriment aportat per les fustes a les diverses seccions.
Després, la jove violinista ens va voler convèncer, amb el formidable Concert núm. 1 de Max Bruch (1838-1920), que la fama que la precedeix està justificada. La descobríem ara fa cinc anys amb un enregistrament dedicat a obres de Bach per a violí sol que enamorava per la candidesa i la naturalitat, característiques que certament es retrobaven en la Sarabanda de la Partita núm. 2 tocada com a propina. El seu Bach té una efusivitat que és fruit d'una comprensió íntimament sentida amb submissió absoluta de la tècnica a la pregonesa del discurs.
Però aquest no va ser el cas del Concert, tocat impecablement però amb una certa prosopopeia que intentava dissimular la manca d'aquell grau últim de convicció que fa inqüestionable una peroració. La melositat resultava una mica artificial, insincera, amb unes vacil·lacions en el discurs que comportaven puntuals problemes d'afinació. Indiscutible l'encanteri que Hahn extreu del seu excepcional Villaume amb un arc gens emfàtic, però amb un vibrat força generós.
A la segona part, una Sisena de Beethoven (1770-1827) construïda sobre un bastiment sòlid i dreturer omplert d'una sedositat diria que inèdita en una orquestra llançada pels últims titulars a la percaça de la contundència més energètica.
López Cobos, com Zacharias al Festival Mozart, ens la presenta capaç d'una pastositat tan o més seductora que els decibels o les proeses dels faristols solistes. El gentilhome que és López Cobos -cada cop recorda més al gran Giulini- optimitza el conjunt perquè l'analitza, el comprèn, el motiva i en compensa els desequilibris interns amb resultats sorprenents. És cert que la lectura va ser en alguns moments borrosa per causa de certs relaxaments del tempo, però la seva filigrana la converteix en un referent dels límits que es poden assolir per la via del refinament i la implicació.
Xavier Casanoves Danés
Avui