13/7/2008 |
Programa: Dido & Aeneas de Henry Purcell
Lloc i dia:TNC
L'òpera barroca és un bon esquer per als coreògrafs contemporanis, tant pel paper destacat que hi té la dansa com pel seu caràcter antinaturalista. Sasha Waltz s'ha apuntat a aquest corrent amb un Dido & Aeneas de Henry Purcell que arriba a cotes de bellesa poètica rares de veure en els nostres escenaris. La coreògrafa alemanya integra en un contínuum d'impecable fluïdesa cantants i ballarins per recrear amb imaginació desbordant les diverses escenes. El pròleg mitològic, amb la seva gran peixera, és l'element que més crida l'atenció, tot i que no el més rellevant, d'una proposta que abraça des de l'humor més carnavalesc de la cort de Cartago fins a les contorsions amenaçadores de les bruixes, passant per la remor sinuosa del bosc.
Waltz sap bé que Dido & Aeneas és la tragèdia de l'abandonament, i per això el comiat dels amants, la mort de la reina -sepultada per la seva cabellera- i la foscor que s'apodera de l'escenari són la culminació colpidora d'una funció única.
L'edició d'Attilio Cremonesi té en compte la tesi que defensa que Dido & Aeneas no es va estrenar en una escola de senyoretes, sinó que era un espectacle cortesà molt més elaborat, d'aquí els afegits d'altres peces de Purcell, les variacions sobre material de la mateixa obra i una nodrida orquestra. El resultat és ben convincent gràcies a l'extraordinària tasca de l'Akademie für Alte Musik de Berlín, esperonada per la dinàmica direcció de Christopher Moulds.
Deixant de banda l'opció opinable d'assignar les bruixes a veus masculines, els màxims honors recauen en l'entusiasta i precís Vocalconsort Berlin, per sobre de la pàl·lida Dido d'Aurore Ugolin, el baladrer Aeneas de Reuben Willcox i la blanquinosa Belinda de Deborah York. L'òpera ha tornat, per fi, al Grec (i al TNC), com el que ha de ser: un espectacle total.