Cerca de crítiques

Enquesta

Les veus van honorar el déu Wagner

31/5/2008 |

 

Programa: «DIE WALKÜRE», de Wagner

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Ara fa cinc anys, La valquíria va representar-se al Liceu dins del cicle complet de L'anell del nibelung, que, en dues temporades, el teatre va programar amb una excepcional posada en escena de Harry Kupfer produïda per la Deutsche Staatsoper Unten der Linden. Aquell muntatge de la tetralogia va comportar una gran experiència estètica, que, novament, demostrava que l'òpera de Wagner es fa indestriable de la representació. La programació al Liceu de dues funcions de La valquíria en versió semiescenificada va poder semblar un pretext per reunir una sèrie de veus de prestigi que asseguraven l'èxit de la proposta. La bona predisposició del públic va confirmar-se amb els aplaudiments dedicats a Plácido Domingo i Waltraud Meier quan, amb un detall de protagonisme, aquests van saludar abans de l'inici del concert. No hi va haver motius per a la decepció perquè els intèrprets van exhibir la seva excel·lència, de manera que la resposta entusiasta del públic podia mesurar que no hi havia nostàlgia de la representació. Però, vist des d'una altra perspectiva, l'únic que li va faltar a aquesta valquíria va ser una posada en escena. Això perquè, amb la direcció de Sebastià Weigle, l'orquestra del Liceu va tornar a donar el millor d'ella mateixa a propòsit de Wagner.

El primer acte de La valquíria és el de Siegmund i Sieglinde, els germans que, en retrobar-se, reconeixen una atracció mútua que els converteix en amants adúlters i incestuosos. Però també ho pot ser de Hunding, el marit de Sieglinde, si hi ha un baix tan excepcional com René Pape, que va debutar al Liceu amb grandesa. Malgrat que a vegades semblava que no sabia com estar o moure's a l'escenari, Plácido Domingo va fer una sentida interpretació de Siegmund que va poder fer pensar que, amb els anys, el tenor ha perdut potència vocal però ha guanyat delicadesa expressiva. Waltraud Meier va estar senzillament meravellosa, de manera que temptava donar la raó als que la consideren la millor veu femenina wagneriana de l'última dècada.

Amb el segon acte, apareixen el déu Wotan i la seva filla valquíria preferida, Brünnhilde, que arribarà a desobeir-lo per la seva capacitat de commoure's davant del destí dels germans amants i per la convicció que compleix el vertader desig del seu pare. També ho fa Fricka, esposa de Wotan, en un sol passatge en què manifesta el seu poder i que va permetre a la veterana Jane Henschel demostrar la seva potència interpretativa. Pel que fa a Alan Held (Wotan) i Evelyn Herlitzius (Brünnhilde), la seva aportació va anar in crescendo fins ocupar amb força i sensibilitat el tercer acte, el de les valquíries, que van haver de cavalcar assegudes.

IMMA MERINO
El Punt