Cerca de crítiques

Enquesta

Visca el rei!

29/5/2008 |

 

Programa: La Senna Festeggiante de Vivaldi. Le Concert des Nations i Jordi Savall.

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

És de domini públic (o ho hauria de ser) que no hi ha cap problema a gaudir de les creacions d'un artista humanament miserable o d'ideologia abjecta. Posem per cas Vivaldi i la serenata La Senna Festeggiante, paradigma de com fer la pilota de la forma més hiperbòlica i indigesta possible. Si bé les circumstàncies concretes de la creació són incertes, el que és segur és que el destinatari és Lluís XV de França. El text és infumable; la música és sublim, com correspon a un dels gegants musicals del Barroc de qui cada cop coneixem més facetes de la seva obra.

A mig camí entre l'òpera i l'oratori, la peça era un dels grans atractius del cicle El So Original, i Jordi Savall no va decebre. L'argument és ben simple: l'Edat d'Or, la Virtut i el riu Sena ofereixen un vistós reguitzell d'àries i duos lloant el monarca. El suport instrumental, amb flautes i oboès, dóna una coloració especial al conjunt, sovint de marcat to rústic. Le Concert des Nations va respondre amb brillantor a la dinàmica escriptura vivaldiana, alhora que Savall subratllava amb encert les influències franceses de la partitura.

Els tres solistes italians, de provada experiència en l'estil, no van tenir por de l'àrdua escriptura vocal del compositor, alhora que evidenciaven molt bon criteri per ornamentar els da capo. Només se'ls pot retreure certa manca de presència, tot i saber que l'acústica de l'Auditori no ajuda. Roberta Invernizzi va ser una lluminosa Edat d'Or, ben complementada per l'expressiva Virtut de Marina de Liso, però va ser Carlo Lepore com a Sena qui tenia la papereta més complicada, amb una tessitura molt extensa i grans exigències en termes d'agilitat. La qualitat musical va fer que per un moment ens entressin ganes de proclamar als quatre vents: Visca el rei! Vivaldi, per descomptat.

Xavier Cester
Avui