Cerca de crítiques

Enquesta

Un conte xinès

26/5/2008 |

 

Programa: Turandot de Puccini

Lloc i dia:Palau de les Arts, València

 

Chen Kaige s'afegeix a la llista de cineastes il·lustres temptats per l'òpera. La primera incursió de l'autor d'Adéu a la meva concubina en el gènere ha estat, de forma previsible, una Turandot amb el sumptuós detallisme dels films xinesos d'època. També previsible ha estat com Kaige explica la història, amb detalls encertats (Turandot passejant d'incògnit al primer acte, Timur ajudant involuntàriament en el suïcidi de Liù), altres d'inútils (el canvi de vestit de la princesa abans dels enigmes) i un final que degenera en els tics més caducs del gènere.

La joia del Palau de les Arts és l'orquestra (el cor no es queda pas gaire enrere), amb la qual Zubin Mehta va extreure tots els refinaments i modernitats de la partitura de Puccini, amb un nas infal·lible per a l'espectacle, ergo clímaxs eixordadors, i gotes de pèssim gust a l'aturar la música després de Nessun dorma.

La relació entre Turandot i Calaf pot ser entesa com un combat de decibels, i així va ser amb Maria Guleghina i Marco Berti, parella de química zero (el petó fatídic va durar un nanosegon). La soprano manté la potència i l'agressivitat en el fraseig, així com el costum de devorar les consonants, però l'agut ha perdut insolència. Per això va tallar Del primo pianto? Els intents de subtileses del tenor no van compensar un cant herculi basat més en l'impacte que en la caracterització dramàtica, mentre Alexia Voulgaridou va ser una Liù genèrica, de veu amb trams buits. Aquesta inauguració del primer Festival del Mediterrani, nom que dóna llustre al que no deixa de ser la part final de la temporada, es va convertir en una reial fira de les vanitats com les que per desgràcia encara s'associen sovint amb l'òpera, culminada fora del teatre amb un castell de focs. Lògic, la pólvora ve de la Xina.

Xavier Cester
Avui