Cerca de crítiques

Enquesta

Morir, o no, a Venècia

12/5/2008 |

 

Programa: Mort a Venècia de Britten

Lloc i dia:Lliceu

Willy Decker firma la direcció escènica d'aquesta nova producció de l'òpera 'Mort a Venècia', de Britten, que passa pel Liceu 35 anys després d'estrenar-se

Tres genis de la literatura, el cinema i la música, Thomas Mann, Luchino Visconti i Benjamin Britten, coincideixen en la seva visió de la vellesa, de la bellesa i de la funció de l'artista a Mort a Venècia, una obra que, creada per l'escriptor alemany, va colpir el cineasta i aquest, al músic. Ara, coincidint amb el 35 aniversari de la seva estrena a Aldeburgh (Alemanya), la versió operística firmada per Benjamin Britten s'estrena avui al Liceu -i a Espanya- dirigida per Sebastian Weigle i amb posada en escena del sempre aplaudit Willy Decker (entre d'altres, al Liceu li hem vist La ciutat morta, Otello, Borís Godunov i Billy Bud).

"He dirigit moltes òperes de Britten i en els més de vint anys de carrera sempre havia tingut reserves de muntar Mort a Venècia", explica el director alemany. "És una obra extremadament difícil i molt profunda. Britten va quedar molt impressionat per la pel·lícula de Visconti, ja que ell mateix vivia una situació personal comparable a la del personatge principal de la novel·la, Gustav von Aschenbach, un artista homosexual en edat avançada". Aquesta influència viscontiniana es reflecteix en una partitura "molt cinematogràfica". L'òpera de Britten s'estructura en 36 escenes molt curtes, personatges que només diuen una frase, canvis d'escenografia constants i un aire d'irrealitat constant on es dissolen les fronteres entre el que és real i el que és oníric. "És molt difícil portar-la a escena, cal un teatre amb molts mitjans tècnics i el Liceu és potser l'únic lloc on es podia fer. Per això vaig acceptar l'oferiment", assegura, convençut, Decker.

La producció que demà estrena el Liceu, signada conjuntament amb el Teatro Real i l'Òpera de Düsseldorf, utilitza tot el potencial tècnic del teatre a mes de vídeos i projeccions per intentar recrear un ambient on el real i l'irreal es confonen.

Allunyar-se de Visconti

Amb tot, Decker no ha volgut copiar l'estètica de Luchiano Visconti. "Tothom té al cap les imatges de la pel·lícula de Visconti i és molt difícil i molt perillós voler superar-les o fins i tot equiparar-s'hi. Així que el millor és allunyar-se'n perquè mai arribarem al seu nivell".

Tot i que l'homosexualitat és un tema evident i candent de l'obra -literària, fílmica i musical-, per Decker l'enamorament d'un home gran cap a un jove extraordinàriament bell és només un aspecte a tenir en compte. "Per mi va del procés espiritual de morir, del descobriment de l'amor radical, de la bellesa, de l'amor com a purificació, és a dir de la vida, en definitiva, de l'alliberament. Britten es formula les preguntes de tots els grans artistes: Què és bell? La bellesa és art o existeix per ella mateixa? És molt important l'aspecte fàustic d'Aschenbach, que busca i tracta temes ultimatius i filosòfics", acaba el director. Britten aposta per la simplicitat absoluta i les formes clares, solució que també ha adoptat Willy Decker en la posada en escena, una ambientació que, diu, no difereix gaire de la que es va poder veure fa dues temporades a la també seva representació de La ciutat morta. "Les dues obres tenen similituds d'època i de temàtica i jo sóc el mateix director".

Aschenbach

El mateix Thomas Mann, primer, Dick Bogarde després, i Hans Schöpflin viuen un amor apassionat i mental cap al jove Tadzio, que a l'òpera ni obre la boca. Mann va escriure la novel·la després de viure una situació semblant a la que descriu a l'obra i en algun moment de la seva vida fins i tot va arribar a dir que la bellesa del noi l'havia trasbalsat tant que li havia fet trontollar la seva heterosexualitat. El de Visconti i el de Decker, però, són dos personatges diferents ja que, d'entrada, Visconti fa una narració lineal, mentre que Britten construeix un estat mental on els personatges són obsessions d'Aschenbach. "El meu personatge no l'he construït jo, ho ha fet Decker", confessa el tenor alemany, que ja havia cantat aquest rol en una producció feta a Kefeld-Mönchengladbach -per la qual va rebre dos premis de teatre i crítica- que "no té res a veure" amb la que ara s'estrena al Liceu.

"La música de Britten és tan bonica i la peça tan inequívoca que no es pot cantar d'una altra manera. Hi ha un moment, quan Aschenbach li diu al jove: «Thank you, young man», que emocionalment és molt fort. És l'únic moment en què diu la veritat, i això ho viu com una catàstrofe, perquè és un home que ho ha guanyat tot en la vida però que ara ja es comença a fer vell, no té dona i no es parla amb la filla i intenta buscar-li un sentit a la seva vida". El baix-baríton Scott Hendricks interpreta set papers, entre els quals, el del viatger. "És un repte encarar tants rols diferents de personatges que només apareixen un cop a escena; alguns representen l'inconscient del mateix Aschenbach", explica.

La versió de Neumaier

El Liceu ha volgut aprofundir en les visions que diferents artistes han fet de Mort a Venècia. Per això, una altra de les cites obligades és a partir del dia 19, quan el Ballet d'Hamburg oferirà la visió del gran coreògraf John Neumeier. Paral·lelament, el Foyer acollirà un recital amb música coral de Britten (26 de maig).

Marta Porter
Avui