Cerca de crítiques

Enquesta

Janine Jansen

25/4/2008 |

 

Programa: Janine Jansen i la Cincinatti Orchestra

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Des de la seva actuació del 2004, amb el mateix director, ja no ens calia descobrir que la Cincinatti Symphony Orchestra era un conjunt excel·lent. La sorpresa ha estat la primera actuació, em sembla, a Barcelona de la violinista de moda, l'holandesa Janine Jansen. Tenir una aparença de star i a l'ensems tocar molt bé sembla un privilegi excessiu. No cal tant, malgrat els precedents d'Ann-Sophie Mutter i Victoria Mullova que ja s'havien distingit per posseir ambdues qualitats. Sembla que el jovent s'ha baixat més de vuit-centes mil còpies de la seva interpretació de Les quatre estacions de Vivaldi. Dijous va tocar el Concert per a violí i orquestra en Re Major op.35 de Txaikovski i des del primer instant va arrabassar l'atenció del públic per la seva expressivitat i pel bonic so que emetia el seu Stradivarius del 1727 cedit per mitjà de la Societat Stradivari de Chicago. El seu discurs era personal i va fabricar una versió pròpia amb accents, emocions i fraseigs que li sortien de ben endins. Quina cadèbia al primer temps! Les frases de calat profund les emprenia quasi arrupida i anaven creixent mentre el seu cos es redreçava. Hi ha haver algun moment de combat agre a la meitat del primer moviment. Va lluitar contra una flauta estrident i va sublimar en canvi un diàleg amb el clarinet, l'oboè i els violoncels. Una artista comunicativa, ben entesa amb l'orquestra que la va seguir de manera amatent, i que compensa de tants concerts insípids que a un li toca aguantar al llarg de la temporada. Molt aplaudida, va correspondre amb un registre ben diferent, una dansa d'una Suite de J.S. Bach, tocada amb sentit i contenció.

Paavo Järvi, un director flexible malgrat que els seus gestos són una mica robòtics, va obrir la sessió amb l'Obertura de les Noces de Figaro, de Mozart, irrellevant, quasi com una marxa festiva. El plat fort el reservava per a la segona part amb la Simfonia n.10, en Mi Menor, op. 93 de Xostakóvitx, estrenada sis mesos després de la mort de Stalin i que acaba, després de descriure negrors imaginables, amb un moviment esperançat. Järvi ens va presentar el primer moviment amb molts detalls sublims però sense una línia explicativa de conjunt. A partir del segon moviment, un allegro, ja va seguir fins al final amb ple domini de l'orquestra i de l'obra. Va saber-nos comunicar l'elementalitat del motiu melòdic triat per Xostakóvitx basat amb les inicials DSCH, d'altres transliteracions del seu nom. El re-Mi bemoll-Do-Si se'ns claven al cervell mentre per sota va passant la vida, en aquesta obra ben autobiogràfica del compositor. Els aplaudiments a Paavo Järvi, que a la temporada 2010-2011 assumirà la direcció de l'Orchestre de Paris, van provocar que oferís dos bisos: la Valse Triste de Sibelius i la Dansa Hongaresa n.6 de Brahms.

JORDI MALUQUER
El Punt