Cerca de crítiques

Enquesta

Potencial massa contingut

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA , Director: Eiji Oué

6/4/2008 |

 

Programa: La Patètica de Txaikovsky

Lloc i dia:Auditori de Girona

El concert, que va començar amb la primera simfonia que el compositor i mestre de capella català Josep Pons va escriure a principis de segle XIX, va tenir en la Simfonia núm. 36 en do major, KV 425 “Linz” de Mozart l'obra central de la primera part. La concepció estilística i interpretativa que hi va imprimir Eiji Oué va estar molt allunyada d'aquelles que aporten en el discurs mozartià la varietat i la riquesa de matisos que impregnen les seves partitures i, malgrat disposar d'uns efectius orquestrals de bon nivell, no va deixar que les expressivitats individuals dels instrumentistes acabessin quallant en el conjunt de l'obra.

A la segona part, l'OBC va oferir la Simfonia núm. 6 en si menor, op. 74 “Patètica”, de Txaikovski. El mateix compositor mostrava el sentit de la simfonia en les paraules que va deixar escrites el 1892 i que serveixen per mostrar la poderosa estructura musical que s'anava formant en el procés creatiu de l'obra: «L'essència última del pla de la simfonia és la vida. Primera part: tot impuls, confiança i set d'activitat. Ha de ser breu. (Final: mort, resultat de l'esgotament). Segona part: amor; tercera: desil·lusions; quarta: acaba esvaint-se (també breu)». Dels quatre moviments, els dos centrals l'Allegro con grazia, i sobretot l'Allegro molto vivace, és on els músics van mostrar tot el seu potencial, tant en la tècnica com en la interpretació. L'orquestra va sonar vigorosa i transparent i, tot i que a vegades es notés un cert desequilibri sonor entre les famílies instrumentals, «l'amor i les desil·lusions» imaginades per Txaikovski van quedar reflectides en la interpretació de l'orquestra.

Una altra cosa molt diferent va succeir en els moviments extrems. Tant en l'Adagio-Allegro non troppo que obre la simfonia com en el Finale: Adagio lamentoso, la direcció de Eiji Oué, més preocupada per la imatge dels gestos que per la conducció de la música, no va deixar que la rauxa discursiva del compositor rus es pogués mostrar en totes les seves dimensions.

El concert va acabar amb una bonica interpretació, ja fora de programa, de Nimrod, la novena de les Variacions sobre un tema original, op. 36 «Enigma» d'Edward Elgar.

JOSEP JOFRÉ
El Punt