Cerca de crítiques

Enquesta

Lucrezia Borgia al Liceu

Un verí sense antídot

1/3/2008 |

 

Lucrezia Borgia, DE DONIZETTI. G. TEATRE DEL LICEU, 22 FEBRER

Quaranta anys després del debut escènic i trenta del debut al Liceu, Edita Gruberova continua portant el públic al delírium trèmens. La soprano va celebrar la doble efemèride amb un regal especial, la seva primera Lucrezia Borgia en un dels seus feus més devots, i ho va fer amb una exhibició atordidora de facultats. Per als esperits més primfilats, el belcantisme versió Gruberova, alambinat en grau extrem, pot ser tan letal com el vi dels Borja, i la seva vocalitat no és sobre el paper la més adient per a l'assassina en sèrie que és la protagonista de la peça de Victor Hugo en què es basa Donizetti. Les objeccions, tanmateix, van anar ràpid al contenidor del material no reciclable: sons filats, trinats, un fiato portentós (el la tingut en el concertant del pròleg), Gruberova va emprar tota l'artilleria per posar el teatre als seus peus. I als que creuen que és una cantant freda, els va dedicar un devastador Era desso il figlio mio, coronat per un impecable mi bemoll sobreagut que va certificar el que ja sabíem: va ser una nit històrica.

Un cast de primer ordre va envoltar Gruberova sota la batuta d'un Stefan Anton Reck que va tenir la virtut de no fer-se notar. Josep Bros és la parella ideal de la soprano, i el seu Gennaro es va beneficiar de la major amplitud del seu cant (¿guanyada, però, al preu d'alguns sons oberts i petites tensions?) i una mai desmentida elegància. Ewa Podlés va ser un Orsini espectacular en el brindis, mentre que el so noble d'Ildebrando D'Arcangelo feia lamentar que la part d'Alfonso no fos més llarga. La festa, amb flors i pancartes, i allargada després de la funció en un còctel organitzat per la mateixa cantant, va tenir com a epicentre aquest verí per als sentits que és Edita Gruberova. No necessitem cap antídot, gràcies.

Xavier Cester
Avui