Cerca de crítiques

Enquesta

Sokolov al Palau de la Música

Silenci, un gegant

28/2/2008 |

 

Grigori Sokolov
PALAU 100. PALAU DE LA MÚSICA, 19 DE FEBRER

Grigori Sokolov continua desbordant la capacitat d'anàlisi (i meravella) del cronista. Cada actuació del pianista centuplica l'admiració per un músic que, sense el xivarri habitual de les maquinàries del marxandatge discogràfic, continua un camí de rigor sense concessions. Per això les visites de Sokolov no són mers concerts, són veritables esdeveniments en què el primer pla, tanmateix, no l'ocupa l'ego de l'artista, sinó el que interpreta.

Les sonates de Mozart no és una tria òbvia per als virtuosos del piano. Emmarcat pels jocs galants dels moviments extrems, servits per una netedat d'articulació miraculosa i una capacitat astoradora per oferir mil i un detalls dinàmics i ornamentals en cada repetició, Sokolov va densificar el discurs en l'adolorit Adagio de la Sonata K. 280 per arribar a impensades profunditats anímiques, retrobades en les ombres que amenaçaven les seccions de desenvolupament de la Sonata K. 332.

Si en Mozart Sokolov va optar per colors volgudament plans, en els Preludis op. 28 de Chopin la paleta es va ampliar ad infinitum. Van ser 24 miniatures, paradigmes en dosis concentradament pures del geni del compositor polonès, en què la música va brollar amb una potència esbalaïdora i en les quals Sokolov no va baixar ni un nanosegon la tensió, ja fos en l'arabesc més fulgurant i abstracte, en la rauxa més tempestuosa o en l'ondulació més insinuant. Cada peça tenia el seu caràcter delineat a la perfecció, alhora que una derivava de l'anterior amb la lògica més incontenible. Ni tan sols l'epidèmia d'estossecs i sorolls múltiples (un concert a Barcelona pot ser una tortura) va aconseguir evitar que aquest veritable gegant tornés a deixar-nos amb la boca oberta i l'esperit commòs.

Xavier Cester
Avui