Cerca de crítiques

Enquesta

Sokolov al Palau de la Música

Un altre Mozart

22/2/2008 |

 

GRIGORIJ SOKOLOV
Programa: Obres de Mozart i Chopin per Grigorij Sokolov al piano.
Lloc i dia: Palau 100. Palau de la Música, 19 de febrer.

Tots ens delíem de veure com Sokolov, que ens havia meravellat amb Bach, Jadin, Beethoven, Schubert, Schumann, ara ens oferia Mozart. Va triar dues sonates, la K.280 en fa major, composta a Salzburg als divuit anys, i la K.332 també en la mateixa tonalitat, quatre anys més tard en el seu decisiu i torturat viatge a París. En la primera ens va fer un Mozart diferent, preciosista, marcant tots els detalls, que tirava més als clavecinistes però amb un fabulós contingut conceptual i emotiu en el llarg adagio del segon moviment.

La segona sonata significa una girada de pàgina del concepte compositiu. Mozart fa saltar els límits autoimposats i sembla abandonar-se a la musicalitat i a la creativitat. Més ressonant, més luxós per abocar-se a un tercer temps plenament orquestral. Sokolov va donar en les dues sonates tota una lliçó d'interpretació a diversos nivells: la profunditat, el color, el to amb uns entelaments sonors meravellosos, la individualització de les notes, les ressonàncies graduades, les petites dissonàncies que la partitura permet ressaltades de manera epicúria. El que la gent d'avui en diu «una passada». Amb tot, el Mozart que ens va servir s'allunya de la nostra tradició pianística, d'aquella màgia que hi saben donar Eulàlia Solé o, anant més lluny, un magnífic enregistrament revisitat d'Antonio Ruiz Pipó de l'any 1978 en LP.

La segona part la integraven els 24 preludis de Chopin, una mena d'índex sonor del qual es pot desenvolupar tota la seva producció posterior. Pel fet de ser una obra tan fragmentada el recurs de contrastos de Sokolov no va reeixir a donar l'atmosfera chopiniana, aquesta tan difícil d'aconseguir que està a mig camí entre una visió romàntica i un ascetisme que subratlla la seva lluita amb la vida i la malaltia. Ens va donar una visió a vegades grandiloqüent, autèntics cops de destral al largo del n. 20 o el sostenuto del n. 15 La gota d'aigua que derivava a autèntiques martellades a l'enclusa. Aquest excés era tot seguit frenat com si es tractés d'un retorn a la raó. I també ens va donar delícies sonores al Vivace de l'11 o al virtuosisme del Presto con fuoco del 16. Un bramul de bona part del públic acollí la mestrívola interpretació. Impertèrrit saludava una vegada i, a la segona, donava un bis. En va fer sis, un menys que el març del 2006. A la fi, en la segona sortida es va tornar a retirar i el que m'havia semblat un abús del públic, demanar-li més obres després de la pallissa que s'havia donat, es va transformar en gentilesa: no deixarien d'aplaudir-lo i d'aclamar-lo, li corresponia a ell decidir quan plegava. I al darrer indici esmentat es van encendre els llums i la gent va anar desfilant.

Entre els sis bisos recordem un Scriabin i dues Mazurkas, les n. 1 i 2, de Chopin, aquestes sí amb tot el perfum que li pertany.
JORDI MALUQUER
El Punt