Cerca de crítiques

Enquesta

Dulcinea, de Sotelo al Liceu

Una peça caducada

20/2/2008 |

 

Dulcinea, DE SOTELO.
GRAN TEATRE DEL LICEU,
16 DE FEBRER

La primera condició de tota òpera pensada per a nens és que sigui una bona òpera. Dulcinea és un fruit típic d'una gran efemèride cultural -aquí, el 400è aniversari, el 2005, de la publicació del Quixot-, delerosa de farcir el programa amb projectes als quals no es pugui penjar la temuda etiqueta d'elitistes. El retard amb què l'obra arriba al Liceu accentua la sensació que la seva data de caducitat està més que superada.

A partir d'una premissa no pas nova -un nen avorrit per la lectura del llibre veu com els personatges prenen vida-, el llibret d'Andrés Ibáñez resumeix els elements més coneguts i hi afegeix un episodi nou, tallat de soca-rel per un Cervantes virtual. La posada en escena de Gustavo Tambascio aporta un vistós embolcall visual, però, com passa sovint, les projeccions, els elements mòbils i els acròbates serveixen per omplir el gran buit que deixa la música. Mauricio Sotelo aplica una paleta sonora esmorteïda i un estil vocal divagant a una partitura en la qual el parlament domina de forma abusiva sobre el que és cantat. Algunes cites, com La damnation de Faust en la cavalcada aèria, no van evitar el sopor intens que genera la peça; de fet, els menuts només van reaccionar quan el cavaller assota el seu escuder.

Apuntem en l'haver de Sotelo l'originalitat de confiar el paper de Don Quixot a un contratenor, un José Hernández-Pastor inintel·ligible quan cantava. La poca claredat general en l'enunciació del text va ser un altre handicap seriós, només superat pel Sancho de Javier Galán. Encara està per demostrar que els espectacles concebuts per a nens són eines efectives per a la seva entrada en el món de l'òpera i no un subgènere autosuficient en ell mateix. Sigui com sigui, és difícil que Dulcinea estimuli ni les ganes de tornar a l'òpera ni de llegir Cervantes

Xavier Cester
Avui