Cerca de crítiques

Enquesta

Estrena de Gasull a l'Auditori

Alts i baixos

16/12/2003 |

 

Obres de Gasull, Serocki i Dvorák. Ricardo Casero, trombó. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Achim Fiedler. Barcelona, Auditori, 13 de desembre.


És natural que en una temporada llarga com la de l'OBC el nivell dels concerts variï de qualitat, si bé una de les fites més aplaudibles dels darrers anys ha estat que el conjunt ja no mostri els vaivens exagerats de temps per sort passats: alts i baixos n'hi ha, caigudes abissals, ja no. De moment, la sessió discreta del present curs és la que ha ofert aquest cap de setmana l'alemany Achim Fiedler, guanyador el 1996 del concurs de direcció de Cadaqués. En la seva actuació no hi va haver elements blasmables, però tampoc d'entusiamadors. Fiedler va captar bé el caràcter ombrívol i dramàtic de la Setena de Dvorák, una de les millors simfonies de l'autor txec, sense evitar, tanmateix, que la seva versió fos més una col·lecció de bons moments que no pas un tot integrat: algun passatge confús, un temps lent deficitari en efusivitat i una mala dosificació de les tensions que va impedir que el final tingués l'apropiat caràcter alliberador van pesar massa en el resultat final, en què també hi va influir, tot i l'habitual bon nivell dels solistes, una prestació de l'OBC per sota d'altres sessions d'aquest curs. Ja que parlem de solistes, cal aplaudir Ricardo Casero, que va treure tot el profit del Concert per a trombó de Serocki, una peça brillant i distreta en què va resoldre sense problemes les nombroses exigències tècniques.
L'encertada política d'encàrrecs de l'orquestra va tenir la seva continuació amb l'estrena del Concert per a orquestra de Feliu Gasull. Com sovint passa amb les obres contemporànies, la literatura que les acompanya és més fantasiosa que la música en si. Seguir els processos de la meditació transcendental és un dels objectius d'una partitura que sens dubte ha estat ben meditada, però que de transcendental no en té gran cosa.
Gasull no ha tingut por d'aprofitar al màxim els recursos d'una gran orquestra simfònica com la que té a la seva disposició, amb resultats prou atractius en l'ebullició instrumental de Caos o en l'accelerada pulsió de Mantra, per guanyar major dolçor, per no dir ensucrament (amb intervenció de veu infantil inclosa) en la secció final de l'obra. Sense llegir el programa, sens dubte l'obra, tot i les seves divagacions, deu guanyar més interès.
Xavier Cester
Avui