Cerca de crítiques

Enquesta

Pires amb Gomziakov a l'Auditori

Diferent, però igual

15/2/2008 |

 

M.j. Pires, piano - P. Gomziakov, violoncel, IBERCÀMERA. AUDITORI, 12 DE FEBRER

Els retorns barcelonins de Maria João Pires evidencien una connexió establerta amb els melòmans comparable a la de la veterana Eva Marton amb els liceistes, dos exemples de fidelitat mútua.

Involucrada en experiments pedagògics, Pires promociona el jove violoncel·lista rus Pavel Gomziakov -col·laborador seu al grup Art Impressions de teatre, dansa i música- i que inicia una carrera, ara per ara, incerta. Va tocar amb acurat escolasticisme la Sonata núm. 2 de Beethoven pendent de resultar digne dels detalls meravellosos de la pianista. Va ser una lectura morosa bolcada a un patetisme aliè a l'esperit de l'obra, als antípodes del duo Claret/Colom en la seva integral recent. Amb un so atractiu que perd qualitat als extrems, Gomziakov es va mostrar molt més lliure en la Sonata Arpeggione de Schubert tocada sense partitura. Hauria d'inflexionar més un joc que sembla massa discursiu i sinuós.

Pires va fer esclatar les Tres danzas argentinas de Ginastera amb radicalitat percussiva i va sumir la Sonata K 208 de Scarlatti en una abstracció manllevada al Bach més especulatiu. Es va elevar al zenit amb la Sonata núm. 31 de Beethoven -tot i mostrar-s'hi fal·lible-, en la cúspide de la transcendència, personalíssima, lluminosa, fabulosa en la fuga i en les ressonàncies de pedal. L'acompanyament al Cant dels ocells final va ser un miracle de finor.

Com a muntatge van semblar ingènues les momentànies foscors totals a la sala, els aplaudiments regulats, la taula amb ampolletes d'aigua i el violoncel·lista escoltant el piano en la penombra com per recrear la intimitat d'un ambient domèstic.

Xavier Casanoves Danés
Avui