L'OSV interpreta la segona simfonia de Weill a Sabadell
La segona simfonia de Weill
4/2/2008 |
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS
Programa: Obres de Malcom Arnold, Bizet i Kurt Weill per a l'Orquestra Simfònica del Vallès i Vicenç Prats, flauta, amb la direcció d'Alvaro Albiach.
Lloc i dia: Teatre Principal de Sabadell, 1 de febrer
Un nou al·licient en la temporada de l'Orquestra Simfònica del Vallès era programar la Segona Simfonia de Kurt Weill dirigida pel director emergent Alvaro Albiach que tan bona impressió va fer quan va dirigir fa poc dues òperes de Leonard Balada al Liceu. L'obra és de 1933, composta, segons ens explica Mercè Ibarz en un excel·lent comentari al programa de mà, en el període parisenc, que qualifica de «temps negres» i que va representar un pas entre la fugida d'Alemanya i la seva estada posterior als Estats Units. Malgrat que aquesta simfonia és coneguda com a parisenca, sembla que la parella Kurt Weill i la cantant Lotte Lenya no s'hi van instal·lar fins al 1934. Weill ja havia estrenat el 1928 L'òpera dels tres rals i el 1929 L'ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, les seves dues obres més famoses, en col·laboració amb l'autor del text, Bertolt Brecht. Sens dubte, la segona simfonia, bellíssima, innovadora pel seu temps i, a la vegada diàfana, recull, insinuats, algun dels temes de la seva obra anterior. Albiach i l'orquestra en van donar una versió convincent.
Lluïment de Vicenç Prats La primera part del programa interpretat divendres al Teatre Principal de Sabadell es va dedicar al lluïment de l'artista resident d'aquesta temporada, Vicenç Prats, primer flauta solista des de 1991 de l'Orquestra de París. Van tocar un agradable concert per a flauta i orquestra de corda de Malcom Arnold, autor més conegut per la vuitantena de bandes de pel·lícula entre les quals potser la més famosa és la d'El pont sobre el riu Kwai. Una altra cosa va ser la Fantasia sobre la música de l'òpera Carmen feta per Fréderic Laroque expressament per al solista. Si bé aquest es va lluir fent ornaments inversemblants alhora que mantenia la melodia, l'orquestra no va sonar bé. No sabem si atribuir-ho en part a l'interpretació però segur que aquest trinxament de la bella música de Carmen estava a anys llum del que, per exemple, Sarasate va fer per a violí i orquestra. Un Vicenç Prats molt loquaç va explicar a la seva manera cada obra, i va dir que no podia donar propines perquè s'havia descuidat les partitures a París. Va acabar fent, memoritzat, un fragment de Bach.
JORDI MALUQUER
El Punt