Cerca de crítiques

Enquesta

Maazel i Volodin interpreten Beethoven a l'Auditori

Beethoven a la Maazel

22/1/2008 |

 

Lorin Maazel
L'AUDITORI, 17 DE GENER
Per als amants de les estadístiques, i si la memòria no erra, feia 17 anys que Lorin Maazel no incloïa una peça amb solista en els seus concerts a Barcelona. L'afortunat aquest cop va ser un altre nom fidel a l'escuderia Ibercàmera, Alexei Volodin, pianista excel·lent, que no excepcional. La fredor expressiva que llasta les seves interpretacions es va tornar a fer evident en el Concert per a piano núm.3 de Beethoven, ja fos en un largo de lirisme massa sec o en un final amb un sentit de l'humor sense somrís.

Beethoven va ser el fil conductor d'una vetllada en què l'abans Filharmònica Arturo Toscanini apareixia reconvertida com a Symphonica Toscanini, sense que el bon record de la primera es confirmés en la segona: un metall rude, una fusta fal·lible i una corda mat van estar al servei d'un Beethoven gruixut i anodí. Maazel va entrar i sortir sense parar de la Pastoral, amb la qual cosa el to plomís de la seva lectura només era exorcitzat quan el veterà director deixava d'agafar la barana del podi per insuflar una mica més d'energia al discurs. És clar que el resultat a vegades podia ser pervers, com si un focus potent il·luminés un passatge determinat de la partitura mentre la resta es mantenia en la grisor. No va faltar tampoc l'afició que ha desenvolupat Maazel per les massives retencions del tempo, com en el final de la simfonia.

Tanmateix, seria injust no admetre que el concert va acabar molt millor que com va començar. Si una desgavellada lectura de l'obertura Fidelio no oferia gaire bons presagis, una enèrgica obertura Egmont garantia que, almenys amb la propina, les ovacions del públic eren compartibles. Ens queda el dubte de què deuria pensar l'home que es va passar mig concert pendent de l'ordinador portàtil, per descomptat encès. Hi ha a qui li sobren els diners.

Xavier Cester
Avui