Cerca de crítiques

Enquesta

Els Gurrelieder de Schönberg a l'Auditori

Fora mida

20/1/2008 |

 

Cinc-cents figurants, quinze cavalls, quatre ximpanzés, milers de watts de potència, etcètera, etcètera. Una de les estratègies més típiques del màrqueting per vendre un espectacle és subratllar de forma ben cridanera les xifres que aquest mou al darrere, com si la simple acumulació de recursos fos cap garantia de qualitat. Ara bé, igual de blasmables són els llepafils que creuen que només en el pot petit hi ha la bona confitura, oblidant pel camí que hi ha partitures que, per la seva pròpia natura, reclamen a crits quantitats ingents d'efectius. Els Gurrelieder de Schönberg en són un exemple perfecte.

Seria fàcil ironitzar sobre algunes de les frases promocionals més repetides abans dels concerts de la setmana passada a L'Auditori -400 intèrprets (uns 375, per ser més precisos) a l'escenari, l'únic èxit de la carrera de Schönberg-. Tampoc ho farem sobre el fet que una obra complexa i cara de muntar, absent més de 15 anys de casa nostra, s'ofereixi dos cops en la mateixa temporada (al juliol, segona tassa). Preferim centrar-nos en coses essencials: amb aquestes sessions, Eiji Oue ha obtingut un espectacular triomf personal, perquè si la versió va ser més que notable va ser gràcies, en primer lloc, a la seva direcció.

A nivell tècnic és possible fer un llistat de les màcules, individuals i col·lectives, que hi va haver en la prestació de l'ampliadíssima OBC (que, no obstant, segueix sonant la mar de bé a les ordres del seu titular), així com de les puntuals febleses dels cors implicats, exercici tanmateix estèril, ja que aquests detalls per a res no van afectar l'efecte galvanitzador del concert.

El músic japonès va optar per llimar les aspreses de les parts més expressionistes de l'obra (per exemple, el número de Klaus el Bufó), per reivindicar la filiació dels Gurrelieder no tant com a frontissa cap a certa modernitat sinó com a últim i exuberant fruit de la tradició romàntica. És una opció lícita sempre i quan es defensi amb coherència, com va ser el cas.

En aquest sentit, la primera part va ser paradigmàtica, amb la sensualitat (erotisme, fins i tot) exacerbada dels intercanvis entre Tove i Waldemar, i el plany posttristanyesc de la Tórtora del Bosc, mentre que la macabra cavalcada de la cacera salvatge de la tercera part s'emmirallava directament en la tradició del terror gòtic decimonònic. Amb l'ombra de Wagner ben present (també l'influx de l'impressionisme), l'opulència sonora no va faltar a la cita, com tampoc la delicadesa de traç que Oue va aplicar en els passatges més concentrats, alhora que, maó a maó (i de memòria!), construïa el gran edifici que culminava amb l'esclat apoteòsic de l'afirmatiu do major de l'himne al sol. Un esclat que no era possible amb quatre gats, només amb les forces gegantines que el van desencadenar.

Xavier Cester
Avui