Cerca de crítiques

Enquesta

'Così fan Tutte' al Liceu

Sota zero

11/12/2003 |

 

'Così fan tutte', de Mozart. Ángela Marambio, Heidi Brunner, Jeffrey Francis, Manuel Lanza, Ofèlia Sala, Carlos Chausson. Direcció d'escena: Josep Maria Flotats. Escenografia: Aleksander Beliaev. Vestuari: Lena Rivkina. Il·luminació: Vinicio Cheli. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Bertrand de Billy. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 9 de desembre.

Mitjania, insuficiència, pobresa són alguns dels sinònims que el diccionari dóna de mediocritat, un terme que escau com l'anell al dit al muntatge de Così fan tutte que el Liceu ha coproduït amb el Teatro Real. Dos anys després de la seva estrena a Madrid, la primera proposta operística de Josep Maria Flotats ha arribat a Barcelona enmig d'una de les reaccions més glacials que el cronista recorda per part d'un públic que mai es va engrescar pels escassos atots que oferia una representació desangelada: la poca esma d'un respectable impertorbable durant tota la sessió es va traslladar a l'hora dels escassos aplaudiments (xiulets per a Flotats) finals. Hi havia ganes de tornar ràpid a casa i prou.
El Mozart de Bertrand de Billy és ja prou conegut, no debades és l'autor de qui, de moment, el titular musical de la casa ha dirigit més títols: amb Così va mostrar les mateixes qualitats d'ocasions anteriors -claredat de plans, perspicàcia a l'hora d'il·luminar veus internes, batuta vigorosa, respecte a la integritat de tots els números de la partitura (dada per a l'arxiu: López Cobos va optar a Madrid per Rivolgete a lui lo sguardo, De Billy a Barcelona per la tradicional Non siate ritrosi)- llastades per una concepció quadriculada, seca, brusca i gens amorosida de l'univers mozartià. No s'ha de confondre la velocitat amb les presses, el problema no és que Billy corri molt, sinó que no deixa respirar de forma natural la música (ni els cantants, va ser ben desconsiderat en les àries de Ferrando), robant-li molta de la seva força poètica i amb uns finals d'acte sense veritable progressió dramàtica ni cohesió estructural. Poc hi va ajudar una corda plana, mat i deficitària en vellut, davant una fusta més reeixida. Fins i tot el cor en les seves poques intervencions va oferir un so desajustat.
Si haguéssim de triar només un nom del repartiment, aquest seria sens dubte el de Carlos Chausson, un Don Alfonso que se les sap totes, amatent a la més mínima inflexió de text i música, l'única interpretació rodona, de carn i ossos enmig de lectures poc més que correctes. Ángela Marambio té un instrument amb potencial indubtable, extens i ben timbrat (deixant de banda certa estridència a l'agut), però les dues grans àries de Fiordiligi no van superar l'estadi de la monotonia expressiva. Heidi Brunner va ser una tan eficaç com anònima Dorabella, controlant millor l'afinació al segon acte que al primer, mentre que la desimbolta Despina d'Ofèlia Sala va tenir una menor projecció vocal de l'esperada.
Deixant de banda els problemes causats per la batuta, Jeffrey Francis va ser un Ferrando capaç de combinar accents ferms amb controlades esfumadures, malgrat una veu no particularment atractiva, a diferència de la de Manuel Lanza, intermitentment exhibida en un Guglielmo que es va encomanar del follet maligne que es va apoderar de la representació.
Amb una obra amb tantes possibilitats dramàtiques i tants nivells de lectura com Così fan tutte, és decebedor que Josep Maria Flotats s'hagi quedat en un superficial canvi de marc per deixar inalterada la tela mil i un cops vista, o dit d'altra forma, vi vell en bótes noves. No es pot negar que l'acció va estar ben conduïda, amb una bona delineació de cada personatge, sense sorpreses ni agradables ni desagradables, això sí, amb un decorat massa gegantí (en especial l'interior de la fàbrica) en què els personatges estaven perillosament empetitits, una il·luminació massa erràtica, uns canvis d'escena amb massa letals temps morts i un tràfec excessiu d'extres.
La idea del somni d'una Despina proletària es queda en mer maquillatge sense conseqüències més enllà d'un grapat de dones amb pancartes entonant La internacional per recordar que così fan tutti, elles i ells: una imatge a la qual Flotats ha de recórrer, llençant la tovallola davant la incapacitat de mostrar mínimament al llarg del muntatge el remolí d'emocions contradictòries que subjau en la música de Mozart -força decebedores, en aquest sentit, les imatges finals dels dos actes-. Tornant al diccionari, fatigós, insuls, ensopit són alguns dels sinònims que millor casen amb l'altre terme ideal per descriure aquest Così: avorrit.
Xavier Cester
Avui