Cerca de crítiques

Enquesta

La Cenerentola al Liceu

Segona "Cenerentola" de primera

29/12/2007 |

 

ROSSINI: La Cenerentola
Gran Teatre del Liceu, 28 desembre 2007

Ho he dit i no em cansaré de repetir-ho: de vegades, i en conjunt, un surt molt més satisfet dels anomenats “segons” repartiments que no pas dels “primers”. Ben cert: els primers tenen estrelles, però una o dues. I de vegades la resta es mou a l’ombra dels astres rutilants. En canvi, en un segon cast tothom brilla amb llum pròpia, sense enlluernar però amb un millor sentit del treball en equip.

És el que passa amb el segon repartiment d’aquesta Cenerentola liceista, magnífic i (valgui el joc de contraris), de primera. Carlos Chausson és, ara sí, un baix de debò, un “basso buffo” com els que exigeix Rossini en general i Don Magnifico en particular. La veu de Silvia Tro Santafé és de mezzo amb parrups avellutats, propers als d’Agnes Baltsa. Li corre millor el cant lligat que no pas les agilitats, però el seu rondó final va merèixer amb escreix l’ovació que se li va tributar. Barry Banks ha estat un Ramiro amb projecció segura, molt musical i impecable en l’atac als “do” sobreaguts de l’ària del segon acte.

És cruel (i odiós) fer comparacions, però també és realment just i necessari que saludem en Fabio Capitanucci un Dandini complet, tan bon actor com cantant a la vegada, i als antípodes del seu col.lega del primer cast. I, lògicament, esperàvem molt i no ens va defraudar (ans al contrari) l’Alidoro de Joan Martín-Royo. Tot en ell és pulcritud i elegància. Llàstima que la projecció no sempre tingui la potència necessària per traspassar les barreres d’una orquestra (en aquest cas) de vegades massa sorollosa.

I és que em reafirmo en el que deia fa dies: Patrick Summers no regula bé els nivells volumètrics. Certament, a la funció d’avui no s’ha perdut ningú, però la visió rossiniana del director nord-americà no tés el gust que exigeix el de Pesaro. Parlo amb coneixement de causa perquè m’han “castigat” a seure a la fila ú de platea i no he perdut Summers de vista. És cert que marca bé els temps, amb gestos clars i precisos, anticipant-se i fins i tot atent a tot el que passa, fins i tot quan, des del pianoforte, ell mateix acompanya els recitatius. Però demana massa so a l’orquestra i no té en compte que hi ha cantants a qui menor densitat de volum els ajudarien sobremanera.
I, per cert, molt bon any a tothom!

Jaume Radigales
Dietari Operístic