Cerca de crítiques

Enquesta

L'ONCA al Palau de la Música

Un «Jeunehomme» important

22/12/2007 |

 

Lloc i dia: IV temporada de l'ONCA al Palau de la Música. 20 de desembre.

L'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra va encetar la seva quarta temporada al Palau de manera brillant. Van iniciar el concert, ofert sense mitja part, amb un so molt ben aconseguit que l'acústica de la sala permetia apreciar molt bé. Amb unció van interpretar La oración del torero, de Joaquín Turina, de la qual guardàvem bon record de l'enregistrament que va dirigir Eduard Toldrà, que, com ahir, va saber potenciar tot el món ple de llums i de colors del compositor amic. Van excel·lir en la Romança en Do major, op. 42 de Sibelius. Són dues obres poc habituals en els concerts dels darrers anys a Barcelona. La tercera, l'Adagio op. 11 per a cordes de Samuel Barber, en canvi, sovinteja. Aquesta reiteració permet comparar versions i així com la recent de l'Orquestra de Cambra de Viena ens va sonar amb solemnitat funerària, la de l'ONCA, gràcies al vigor dels violoncels i les violes, se'ns va mostrar més expressionista, i va desvetllar intencionalitats que la sacralització amaga.

Cal esperar que les noves reformes del Palau ho tinguin en compte: unes conversacions en veu alta que arribaven del restaurant adjunt o del carrer ens amargaven els silencis i els passatges suaus, així com també ho feia el so de les ambulàncies o del trànsit. És difícil d'entendre que això pugui passar en una sala relativament nova.

El plat fort ens arribava amb la interpretació del Concert per a piano en Mi bemoll major, K271, Jeunehomme, que Mozart va dedicar a mademoiselle Jeunehomme, una pianista virtuosa que va visitar Salzburg i que va posar en contacte el compositor amb el moment musical parisenc i qui sap si va ser una incitació afegida per al viatge que Mozart hi va emprendre un any més tard. L'esdeveniment musical és prolix d'explicar. En primer lloc, l'orquestra va abandonar el so alambinat i va tocar de manera oberta, trigant una mica a integrar bé els solistes de vent que s'hi afegien. Josep Colom va començar amb una pulsació un xic dura, com si estigués actuant en un gran auditori i no en una sala de cambra. Tot va ser un tràmit a l'espera que esclatés la meravella que tots esperàvem. De manera accentuada va passar a la fi del segon temps, andantino. Aquí Colom va abocar la més refinada de les seves capacitats musicals i va entrar en un món màgic que ja no abandonaria fins a la fi del concert. L'autèntic diàleg, l'esclatant virtuosisme, els matisos infinitesimals ens arribaven òptims, no sense la sensació escadussera que de tant en tant, i no pas en els passatges més ràpids, alguna nota sonava com enganxada a la següent. Malgrat un final ponderadíssim, el públic va esclatar en aplaudiments després de tanta bellesa. Colom va ser generós i, amb l'anuència de la pacient orquestra, ens va donar com a afegitó l'andante de la Sonata en Do major K.545, que, en anunciar-la, amb una certa sorna, ens va recordar que anomenaven «fàcil». I després encara una gavota i una sarabanda d'una suite de Bach, que va brodar. Un gran concert.

JORDI MALUQUER
El Punt