Cerca de crítiques

Enquesta

La London Baroque Orchestra al Palau

Bach pragmàtic

17/12/2007 |

 

London Baroque, EUROCONCERT, PALAU DE LA MÚSICA, 11 DE DESEMBRE

Entre la depuració essencialista dels holandesos i la radicalitat conceptual dels alemanys, els anglesos van desenvolupar, amb l'ajut del boom de la indústria discogràfica provocat pel naixement del cedé, una tercera i profitosa via dins del moviment historicista: la del pragmatisme. Això va tenir els seus pros -acabats impecables, flexibilitat- i els seus contres -els resultats no sempre eren apassionants. Aquest extrem és el que va presidir el concert de la London Baroque. Amb una professionalitat a prova de bomba, la prestigiosa formació de cambra va abordar un programa cent per cent Bach sense sorpreses, ni agradables ni desagradables. En tot cas, la sonoritat desmaiada i el fraseig sense grapa que va presidir les seves versions del Concert per a clavicèmbal BWV1054 i la Trio sonata BWV525 demostraven que, en art, la correcció no sempre és suficient.

L'atractiu principal de la vetllada era la programació, amb l'excusa de les imminents festes nadalenques, de dues cantates de Bach (BWV57 i 58), una part essencial de la seva producció massa difícil d'escoltar a casa nostra. Peter Harvey i Emma Kirby van ser els encarregats de donar veu als diàlegs entre Jesús i una ànima delerosa d'abandonar aquesta vall de llàgrimes per assolir el paradís celestial. No debades, el duo final de la BWV58 ens recorda, per si encara calia, que "aquí hi regna la por, allà la glòria!". Si el baríton va mostrar una gran fermesa en totes les seves intervencions, la soprano, figura indiscutible de la música antiga en els últims cinc lustres, no pot amagar l'acusat empobriment de la veu en tots els registres. Resta, això sí, el bon gust proverbial i el fraseig exquisit manifestat en petits detalls aquí i allà. Per a una ànima pragmàtica potser amb això ja n'hi va haver prou.

Xavier Cester
Avui