Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de Juan Diego Flórez

Un ceptre propi

4/12/2007 |

 

Juan Diego Flórez, GRAN TEATRE DEL LICEU, 30 DE NOV.

Diuen les cròniques que Luciano Pavarotti va afirmar que Juan Diego Flórez era el seu successor per recollir el ceptre tenoril. Posats a buscar models, però, el més adequat, sobretot per tarannà interpretatiu (un fraseig senyorívol que algú pot confondre amb fredor), és el d'Alfredo Kraus, nom no debades invocat pel tenor peruà en una espectacular sèrie de propines (Rigoletto, Roméo et Juliette, La fille du régiment, Lucrezia Borgia) que entraven de ple en el territori del gran cantant canari.

Per les característiques d'una veu lírico-lleugera i un repertori que no permet dissimular les deficiències rere rampells de visceralitat, Flórez és un cantant conscient de caminar sempre sobre la corda fluixa, amb la qual cosa els tics gestuals o les neures inofensives (en l'entreacte va fer treure les flors de l'escenari) són ben comprensibles. El tenor tenia l'àncora d'un Vincenzo Scalera, capaç d'escoltar i apuntar si calia sense deixar de tocar a la perfecció, i d'un públic que abans que obrís boca ja tenia ganes de festa, i per sant Andreu que la va tenir. Si en la primera part es podia detectar certa reserva -sense que es pugui fer cap retret-, després d'uns ben cisellats Tosti, Flórez va guanyar impuls com una imparable bola de neu amb dues romances de sarsuela vessades amb extrema elegància. Linda de Chamounix va ser el millor pròleg a unes propines que van propulsar el públic al deliri. Tanmateix, no són els elements més llampants (aguts refulgents, agilitats vertiginoses) el que més impressiona, sinó la minuciositat estilística, el refús constant a emetre cap so lleig o a caure en efectes barroers, i el legato impecable bastit sobre una dicció claríssima. Juan Diego Flórez no necessita el ceptre de ningú, ja té el seu propi regne, el del cant més bell.

Xavier Cester
Avui