Cerca de crítiques

Enquesta

Aïda, amb Roberto Alagna, al Liceu

Un èxit assegurat amb el divo inclòs

21/11/2007 |

 

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona). 19 de novembre del 2007.

No hi ha òpera més representada al Liceu i gairebé a tot arreu que Aïda. I, després de la reinauguració del teatre barceloní, no hi ha escenografia més amortitzada que la dels decorats pintats amb els quals Josep Mestres Cabanes, l'any 1945, va reproduir l'imaginari arquitectònic i exòtic lligat a la cèlebre òpera de Verdi ambientada a l'Egipte faraònic i protagonitzada per una dissortada esclava etíop enamorada de l'home que lidera la lluita militar contra el seu poble. En les últimes set temporades, amb el mateix muntatge dirigit per José Antonio Gutiérrez, els decorats de Mestres Cabanes, reconstruïts per Jordi Castells, s'han tornat a fer visibles al Liceu en tres tandes de representacions. L'última, de fet, no s'hauria de conjugar en passat perquè, dilluns, hi va haver la primera de les setze funcions programades en la present temporada. Si no s'hi oposa la idea que es pot morir (o com a mínim avorrir) d'èxit, l'experiència podria repetir-se perquè aquesta Aïda sempre triomfa. Ni l'escenografia ni el muntatge escènic són susceptibles de polèmica i, a més, aquesta òpera de Verdi té els seus passatges populars amb cor (el del Liceu va necessitar un reforç que va permetre la incorporació de Sonsoles Espinosa) i prou àries i duets pel lluïment dels solistes. N'hi ha, però, que tenim la sensació d'assistir a un d'aquells espectacles que fan pensar que l'òpera és cosa d'una altra època.

El cas és que, per celebrar el retorn d'Aïda, el públic va aplaudir Roberto Alagna després de Celeste Aïda, tot i que la seva interpretació, una mica rígida, va donar la raó a l'argument del tenor que l'ària arriba tan aviat que la veu encara no està prou escalfada per afrontar-ne les dificultats. Però el públic va voler animar Alagna, absent del Liceu des de la temporada 1991-1992, en què, sent aleshores un jove cantant ascendent, va interpretar-hi La bohème i La Traviata. No fos cas que el divo en què s'ha convertit se sentís poc estimat i marxés com a la Scala de Milà, que va xiular la seva interpretació de Radanés. En tot cas, amb el tercer i quart actes, Alagna va exhibir la seva veu potent molt més càlida i modulada. A part d'un Joan Pons impecable en els duos del seu personatge, Amonasro, amb la seva filla Aïda, també van tenir moments de glòria l'elegant, però amb aguts una mica estridents, Micaela Carosi (substituta de Fiorenza Cedolins, que té un hematoma a les cordes vocals, en el paper de l'esclava etíop) i Elisabetta Fiorillo, commovedora en el moment en què Amneris, rival amorosa d'Aïda, es redimeix de la seva malignitat per gelosia implorant pietat en va als sacerdots que jutgen Radamés per una traïció comesa involuntàriament per amor.

IMMA MERINO
El Punt