Cerca de crítiques

Enquesta

El Trio Beaux Arts al Petit Palau

A la fi, Ravel

17/11/2007 |

 

Lloc i dia: Temporada de Cambra al Petit Palau. Palau de la Música, 13 de novembre.
TRIO BEAUX ARTS

No es pot assistir cada dia a l'actuació d'un trio que fa 52 anys que existeix. Fundat per Menahem Pressler el 1955, va ser modificat diverses vegades per substitució del violinista i del violoncel·lista inicials. La formació actual, des de l'any 2002, disposa, per cobrir respectivament aquests llocs, de Daniel Hope i Antonio Meneses. Coquetament, han fet córrer que tal vegada aquesta era la darrera gira del grup, atesa l'edat d'un encara eixorivit Menahem Pressler.

El concert va començar amb algun dubte. El so al Trio n.5 en Re Major, op.70 n.1 inicial de Beethoven sonava estrany en el seu primer moviment allegro vivace con brio. Un piano més ressonant que precís, un so mat i molt fort del violoncel i algun desajustament del violí feien témer per una vetllada sense gaire al·licient. Aquest trio és anomenat «dels esperits» perquè en el moviment lent, Largo assai ed expresivo, Beethoven va utilitzar un tema que havia escrit per il·lustrar musicalment l'escena de la bruixeria d'un projectat Macbeth de l'escriptor Von Collin. Hi va haver moments impressionants, carregats de misteri. Potser l'esperit dels antics integrants del trio, Daniel Guilet, Bernard Greenhouse i Isidore Cohen, també hi va treure el nas. En el Presto final van retornar al to inicial. Després va actuar la soprano Joan Rodgers interpretant, en rus, les Set romances sobre poemes d'Aleksandr Blok op.127 de Dmitri Xostakòvitx, de les quals, inexplicablement, en el programa sortien la versió anglesa i catalana, però no l'original, la qual cosa dificultava el seguiment expressiu de la cantant. La composició és hàbil, ja que la soprano dialoga amb l'acompanyament sonor d'un o dos dels instruments, i només al número final ho fa amb el trio sencer. Ens va semblar una interpretació convençuda i satisfactòria, però tot plegat amb un cert distanciament. Amb Pressler al piano, la Rodgers ens va delectar amb l'afegit d'una deliciosa peça de Txaikovski. La segona part va ser una altra cosa. Des de la primera nota va aparèixer el concepte de trio, aquell en què el so aconseguit no és la suma matemàtica de tres instruments tocant coordinadament, sinó un pas més amunt, en què es crea un nivell comunicatiu especial. El Trio amb piano en la menor de Maurice Ravel va lliscar refinadament cap a un il·luminat món sonor. Diuen els comentaristes que el primer motiu és dominat pel ritme provinent d'una dansa basca en tribut als orígens populars del compositor basc d'estatalitat francesa. No ho dubto, però és un ritme melòdic que també forma part del folklore andalús, un dels recollits per García Lorca en les seves composicions. Les propines van ser meravelloses, de les que fa cinquanta anys que duen en repertori i que els permeten intensitats, matisacions i acabaments inversemblants, i que van ser l'Scherzo del Trio n. 1 de Mendelssohn i el quart moviment del Dumkin Trio de Dvorák.

JORDI MALUQUER
El Punt