Cerca de crítiques

Enquesta

Saló d’Anubis o L’acadèmia de Lilí i Danté

Vida i mort al Saló s'Anubis

31/10/2007 |

 

Data: 24 d'octubre del 2007
Lloc: Sala Petita del TNC (Barcelona)

El Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions ha obert la seva dotzena edició amb Saló d’Anubis o L’acadèmia de Lilí i Danté amb música de Joan Albert Amargós i llibret de Toni Rumbau. L’argument gira a l’entorn del drama existencial d’un pobre convidat (que per no tenir no té ni nom) a pujar a l’escenari d’un il.lusionista. La quarta paret es trenca en implicar-hi l’espectador, i el resultat és una esfereïdora broma metafísica que acaba amb la mort del Convidat, el qual acaba encarnant-se en la pell de l’il.lusionista en una metàfora de l’eternitat existencial que no deixa de produir més d’un calfred al llarg de l’hora i vint minuts de representació.

Una vegada més, el Festival d’Òpera de Butxaca sembla proposar el debat a l’entorn del que és i no és òpera. Sempre hi ha el somiatruites que veu en tota manifestació de teatre musical trets operístics; de la mateixa manera que l’amargat de torn insisteix en què el gènere ha mort. Ni una cosa ni l’altra en el cas de Saló d’Anubis: la proposta de cambra del binomi Amargós/Rumbau (que tan bé va funcionar amb Euridice y los títeres de Caronte) demostra la salut de ferro d’un gènere que es renova gràcies al pes de la tradició. On hi hagi bona escriptura per a veus líriques, melodia mínimament resseguible i un llibret interessant a més de sentit del ritme i de l’espectacle, l’òpera seguirà viva i ben viva. Això és Saló d’Anubis, peça de cambra per a quatre veus: soprano, mezzosoprano, tenor i baríton i acompanyament de violí, violoncel, clarinet, trompa i piano. Joan Albert Amargós ha concebut una partitura que s’escolta amb interès i que no estalvia trets d’un refinat i característic sentit de l’humor amb l’entesa ben resolta entre innovació i tradició. Potser hi ha idees excessivament reiteratives que fan pensar en un lleu cop de tisora, especialment abans de l’epíleg, però en general l’atenció és constant al llarg de l’espectacle.

Aquesta és “una òpera sobre la vida i la mort”, com es diu al programa de mà, que narra el viatge del protagonista “a les profunditats de si mateix, que acaba reduint la seva personalitat a una simple i cridanera máscara animada”. El muntatge, amb direcció escènica de Luca Valentino i que es podrà veure a la Sala Petita del TNC fins el dia 28, té una dramatúrgia coherent i molt linial, amb bromes pròpies de tot espectacle de màgia, assessorades pel Mag Lari. Però la cosa compta a més amb un equip competent a nivell vocal: el tenor tot terreny Antoni Comas (habitual de Carles Santos), mostra una vegada més la seva versatilitat com a cantant i actor. El baríton Marc Canturri, cada cop més consolidat, és l’il.lusionista i no estalvia dosis de mefistofelisme a una part molt ben escrita per a la veu. També ho està la de Lilí, companya de l’il.lusionista, i que interpreta la segura soprano Mònica Luezas al costat de la deliciosa mezzosoprano Marta Valero en la pell de Rosa, esposa del Convidat. Tot plegat ben servida per membres del conjunt instrumental Barcelona 216 dirigits amb gest i mirada atents pel mateix Amargós.

Jaume Radigales
Dietari Operístic