L'Orquestra Revolucionària i Romàntica al Palau 100
Bellesa que no mor
24/10/2007 |
Sir John Eliot Gardiner, AMB EL COR MONTEVERDI I L'ORQUESTRA REVOLUCIONÀRIA I ROMÀNTICA. PALAU 100, 22 D'OCTUBRE
Un dels moments més màgics de tota la literatura simfònica es produeix en la Segona de Brahms quan, al final de la recapitulació del primer moviment, el compositor introdueix un solo de trompa carregat de força elegíaca. El so penetrant d'una trompa natural i els murmuris suggerents de les cordes de budell ofereixen una perspectiva fascinant a aquest passatge únic. És només un exemple de la infinitud de detalls que van convertir la versió que Sir John Eliot Gardiner va signar d'aquesta pàgina certament pastoral, però amb ombres ominoses surant aquí i allà, en una experiència exaltant. La nitidesa del gest del director britànic va tenir justa resposta en una Orquestra Revolucionària i Romàntica sensacional tant en les dramàtiques coloracions del segon moviment (amb una corda greu embolcalladora) com en l'exultant afirmació del final (amb un metall d'insolent brillantor).
Aquesta va ser la segona part d'una sessió inoblidable (potser sí que va ser oblidable per als que creuen que els concerts només han de durar de 9 a 11 i abandonen la sala peti qui peti) que es va encetar amb una commocionant immersió en el romanticisme alemany, gentilesa d'aquest miracle que du per nom Cor Monteverdi. Aquest era un dels tres programes al voltant de Brahms i els seus antecedents que Gardiner du de gira per Europa, iniciada al Palau i amb París com a única afortunada amb el trio sencer. Cohesió i potència, riquesa tímbrica i flexibilitat, delicadesa i expansivitat, són algunes de les virtuts d'un cor que va anar del més intens fervor luterà dels motets a cappella a l'apassionada imatgeria de peces com Nachtlied de Schumann i Nänie de Brahms, una obra que arrenca amb un tema commovedor en el vers "També el que és bell ha de morir!". Si depèn de les veus del cor Monteverdi, segur que no morirà mai.
Xavier Cester
Avui