ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Suite Albéniz per Alfonso Alzamora

Suite Albéniz per Alfonso Alzamora

Classificació temàtica: Sense classificar


Suite Albéniz.

Alfonso Alzamora.

Turner Publicaciones SL, Madrid, 2018. 151 pàgs.

ISBN: 978-84-17141-62-2

Turner

Turner Publicaciones acaba comercialitzar un títol que amplia la bibliografia sobre Isaac Albéniz i s’afegeix a la monografia de Walter Aaron Clark traduïda a l’espanyol per la mateixa editorial. Aquesta vegada, un dels besnéts del compositor, Alfonso Alzamora, descendent d’Enriqueta Albéniz, ha elaborat una aproximació en forma de suite d’imatges, paraules, amb un cert caire poètic en un mosaic que, com exposa Ruiz  Mantilla al pròleg, no és una biografia si no apunts biogràfics. Configurat en 38 capítols breus rematats per una fotografia, el to és entranyable, gens acadèmic, en una redacció amb quelcom de fantasia que és lluny de ser “el gran libro, escrito con aliento de modernidad literaria” que apunta Ruiz Mantilla per a ser, com a màxim, una succinta i funcional introducció a la figura d’Albéniz sense arribar a reivindicar “de la manera más fiel la figura de su bisabuelo” com també ho afirma el prologuista a la pàgina 13.

L’inici del text ja dona pistes del diletantisme de l’autor a l’afirmació “Durante la mayor parte de mi vida he vivido de espaldas a mi bisabuelo [...] Soy pintor y escultor, Albéniz era músico, no estamos lejos el uno del otro. ¡Somos colegas!”. No obstant, cal reconèixer el talent amè i disgregat en un repàs biogràfic que no vol ser exhaustiu, només il·lustratiu, a la manera d’esbossos, i que aborda episodis com l’estança a París, els mals de cap al voltant de la seva òpera Merlín, les condicions del seu mecenes Money-Coutts o la creació de la casa-museu a Camprodon i les seves relíquies.

Tot és comentat entre pensaments diversos afegint-hi quelcom de cultura general, vivències personals de l’autor i opinions. Entre les segones hi ha dades absolutament prescindibles com la de la pàgina 36 vinculada a l’absència del pare d’Alfonso Alzamora en el concert que Luis Fernando Pérez va oferí a Camprodon el 2008 on se li va entregar la Medalla Albéniz, un guardó que es dóna cada any a un intèrpret capaç de “tocar entera y dignamente la Suite Iberia”. El mateix es pot objectar al comentari meteorològic amb què s’inicia el capítol XIV o al record personal de Portbou  i la seva suggestió al inici del capítol XXVI. No aporten res al coneixement d’Isaac Albéniz. Entre les opinions, la de la pàgina 105 provoca algunes disconformitats: “el techo cultural de la cultura catalana es Mossèn Cinto Verdaguer”. ¿Què dir de Maragall, Espriu, Carner? ¿Casals, Gaudí, Eugeni d’Ors i tants d’altres?. Difícilment es pot ponderar una qüestió d’aquesta complexitat, abstracció i relativa irrellevància. Per cert, parlant d’allò català cal agrair que en aquesta mateixa pàgina hi aparegui el nom de la fundació dedicada al seu besavi sense traducció (Fundació Pública Museu Isaac Albéniz).

Opinions a banda, el que no és acceptable, i Turner hauria d’haver-ho filtrat convenientment, són les ombres de dubte sobre dades fefaents i sobradament contrastades fàcilment localitzables a treballs com els de Justo Romero o José de Eusebio, per esmentar dos exemples amb autoritat i coneixement. L’exemple més clar rau en la trobada d’Albéniz amb Liszt a Viena, de provada inversemblança tot i que a les pàgines 48, 50 i posteriorment a la 140 reaparegui sota la sospita de la seva falsedat.   Actualment no hi ha cap dubte de que la trobada descrita per Albéniz és ficció.

Aplaudeixo les bones intencions i l’esforç d’Alfonso Alzamora com autor no professional en el terreny musical i per atrevir-se amb aquest exercici vocacional, però Turner no és -o no hauria de ser- l’editorial per a llibres amb aquest perfil. Cal recordar que aquest segell és un dels que ha contribuït a dignificar la bibliografia musical en espanyol durant les últimes dècades juntament amb altres grans editorials que s’han esmerçat en dotar-se d’una col·lecció específica i de qualitat. Mentre s’editen aportacions discutibles com la present, no s’omplen buits urgents i necessaris de compositors com Häendel, Vivaldi, Mendelssohn, Puccini o Donizetti que no tenen ni tan sols una monografia respectable en castellà per al melòman i també pel professional. Per la seva part, l’edició segueix l’estètica habitual de la col·lecció pel que fa al format i tipografia,  encara que sense notes a peu de pàgina que indiquin les fonts i extractes epistolars. Tampoc hi trobem l’índex onomàstic ni un llistat bibliogràfic sobre el qual Alfonso Alzamora s’ha basat pel seu particular treball.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de