ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Lajtha: simfonista hongarès

Lajtha: simfonista hongarès

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant


Lajtha: Simfonies núm. 5 Opus 55, Simfonia núm. 6 Opus 61, obertura Lisistrata.

Pécs Symphony Orchestra. Ncolás Pasquet, director.

Naxos 8.573646 DDD 69 minuts.

Naxos

Naxos està reeditant la integral simfònica del compositor hongarès Laszlo Lajtha (1892-1963) publicada pel desaparegut segell Marco Polo durant la dècada dels 90. Amb la Pécs Symphony Orchestra dirigida per Nicolás Pasquet en unes interpretacions digníssimes tècnica i estilísticament, en aquest volum hi figuren les dues simfonies centrals del cicle: la Cinquena Op. 55 de 1952 i la Sisena Op. 61 de 1955, juntament amb l’obertura del ballet Lysistrata (1933) basada en la comèdia d’Aristòfan. Aquesta és una peça amb una gran motricitat en el tractament motívic, basat en la corda, de certa efervescència, molt en la línia d’opereta, d’escriptura eficaç, hàbil orquestració i que sap economitzar recursos.

Aquesta fertilitat creativa també s’aprecia en la Simfònia núm. 6, en una estètica un mica sincrètica pel que fa a les tècniques clàssiques en uns anys on l’avantguarda musical transitava per altres camins. Es tracta d’una obra que transpira optimisme, jovialitat i frescor, dividida en quatre moviments -cosa poc freqüent en aquest compositor-. Resulta interessant un cert puntillisme a l’estil de Poulenc en el moviment inicial o de Honegger en el Très calme, el moviment lent i el més extens de la partitura. Un moviment que també presenta pinzellades impressionistes i que, com indiquen les notes de carpeta, divideix la corda en setze parts (violins primers en quatre, els segons en quatre, violes en dues, violoncels en quatre i contrabaixos en dos). Amb això busca un efecte eteri alhora dens, gairebé encantador, dominat per la cantinera de la flauta amb apunts tímbrics de la percussió i les arpes en un joc de dinàmiques molt lleus (en pianíssissim). Sens dubte, és un dels moviments més aconseguits del seu corpus simfònic. L’ús de la percussió, per cert, és molt notable i calen onze instruments, especialment al primer moviment, estructurat en una forma sonata molt lliure, i en el quart, d’un cert ímpetu com un rondó; compartint ambdós un caràcter burleta, paròdic i influx de la música cinematogràfica. Un terreny aquest últim que Lajtha va conrear considerablement. El tercer moviment, Allegreto grazioso, manté el to reflexiu i contemplatiu del segon, tenyit amb alguna melodia folklòrica en un desplegament amb punts d’interès però construït amb més ofici que inspiració.

D’altra banda, la Simfonia núm. 5 és una obra gairebé antagònica pel seu caràcter dramàtic. Dividida en dos moviments i dedicada al compositor Henri Barraud, posseeix una essència ombrívola, desesperançada, amb ressons de Vaughan Williams, Béla Bartok i especialment de Xostakòvitx, com evidencien els acords finals de cada moviment. Si en el moviment inicial planeja la tragèdia -també condicionat per la pulsació de marxa fúnebre-, tot i alguns paisatges de lirisme tornassolat i combinacions tímbriques semblants a una banda de metalls, en el segon i darrer moviment, Vite et agité, el contrast de caràcter, temps i metre ens remeten a una pulsació ràpida i a un humor fi però àcid. La mirada sobre la tragèdia i la seva tensió es diferencien només en allò extern. Amb una presa de so molt bona en general, l’edició segueix els paràmetres habituals del segell. Aquesta vegada amb unes convincents notes només en anglès d’Emöke Solymposi Tari.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de