Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Suite discogrāfica catalana pel 2018 (I)

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Ars Harmōnica, La mā de Guido, Columna Música

L’activitat discogràfica vinculada a Catalunya aporta amb regularitat nous al·licients que cobreixen nombrosos gèneres i períodes. En aquest sentit l’aportació de segells com La mà de Guido, Ars Harmònica i Columna Música els posiciona entre els més actius a l’Estat Espanyol, sempre fidels a la recuperació patrimonial i avesat als intèrprets autòctons.

 

Un exemple es troba amb el treball protagonitzat pel vihuelista i compositor Joaquim Bogunyà editat per Ars Harmònica (AH251 DDD 42 minuts) en un exercici de revival renaixentista magníficament aconseguit. Es tracta d’un corpus que va començar a treballar l’any 1997 i en una selecció de 20 peces que inclou diverses fantasies (les números 3, 6, 7, 10, 14, 18, 20 i 21), cançons i danses per a un sol instrument (algunes poden tocar-se amb vihuela o llaüt). En conjunt es un disc deliciós del que cal lamentar dues qüestions: les estèrils notes només en anglès que no comenten aspectes musicals de les obres i l’escàs minutatge que no inclou altres fantasies. L’instrument emprat per Bogunyà és obra del luthier Patrick Hopmanns l’any 1998.

 

Guitarra catalana

 

En segon lloc cal esmentar l’enregistrament protagonitzat pel guitarrista i compositor Joan Carles Martínez Prat per a La mà de Guido amb una selecció d’obres de cinc figures catalanes sobre cançons tradicionals catalanes (LMG 2150 DDD 48 minuts). Des d’ El testament d’Amèlia i La filla del marxant a L’hereu riera i La presó de Lleida passant per Els tres tambors i La filadora s’apleguen en un recull de composicions que les harmonitzen per a guitarra constituint un recorregut iniciat amb una selecció de les Deu Cançons Populars Catalanes de Miquel Llobet i clos amb la Suite Popular Catalana del propi Martínez Prat. Entre elles, les pàgines d’Emili Pujol, Antoni Ruiz Pipó i Albert Llanas també participen de la mirada deconstructiva i alhora revivificant del folklore català amb suggerents processos modals i harmònics, fantasia compositiva i estudis tècnics que les converteixen en peces de concert. Especialment les d’Albert Llanas, encarregades per a aquest disc tenyit de nostàlgia, caràcter evocatiu i un ens poètic que dóna veu en forma de soliloqui al nostre passat musical. L’edició segueix els paràmetres d’austeritat habituals del segell sabadellenc i el minutatge no arriba ni a l’hora de duració fet que manlleva l’opció de donar a conèixer altres treballs en una línia semblant.

 

El Trio Cervelló amb Reinecke

 

Aquest disc de Columna Música (1CM0373 DDD 62 minuts) és una raresa en el catàleg de segells nacionals i una lloable iniciativa del Trio Cervelló per tal d’explorar repertori més enllà del canònic com és el cas de Carl Reinecke (1824-1910). Aquest és un dels grans compositors oblidats del segle XIX, afamat en el seu temps i recuperat en l’àmbit centreeuropeu per diverses discogràfiques les dues darreres dècades. Més avesat al repertori instrumental que al vocal, de temperament clàssic, es caracteritza per una serenitat molt personal, amarada a l’ esperit romàntic necessari per a un tradicionalista arrelat a Mendelssohn i Schumann en temps de convulsions estètiques com el wagnerisme, l’impressionisme i les tendències nacionalistes. Austeres en estructures, generoses en arcs melòdics i curoses en les seves variants, aquestes obres per a clarinet i piano, per a viola i piano, i per a tots tres instruments pertanyen als períodes inicial i de maduresa del compositor. La lectura és refinada, claredat de textures i una gran musicalitat com testimonien els temps lents, reeixits amb un notable parentiu amb lieder, o un caràcter folklòric com en el darrer moviment de la Fantasiestücke per a viola i piano Op. 43. Com de costum, Josep Fuster es caracteritza per la densitat del so, compacta, fonamentada en un fiato extraordinari que li permet frasejar amb naturalitat, sense perdre l’equilibri de conjunt ben emparat per Ashan Pillai a la viola i José Enrique Bagaria al piano en el Trio Op. 264 com demostra el passatge fugat de Légende, el tercer moviment. Per cert, s’hi enyora un incís formal i estètic major en les notes de carpeta.

 

Ensemble de saxòfons

 

Per últim cal fer atendre el disc interpretat pel quartet de saxòfons Kebyart Ensemble, un quartet de saxofons creat el 2014 el mateix any en què es commemorava el bicentenari de naixement d’Adolphe Sax (1814-1894), inventor del saxofon. Reconegut amb diversos premis com el Primer Palau 2016, el Montserrat Alavedra-Premi BBVA i el Concurs Permanent de Juventudes Musicales de España, aquest conjunt interpreta sis obres pertanyents a sis compositors diferents que exposen una gran diversitat i riquesa d’estils i matisos (1CM0371 DDD 44 minuts), dues d’elles dels catalans Salvador Brotons (Barcelona 1957) i Héctor Parra (Barcelona, 1976). La primera manté l’estil característic de Brotons i en destaca el moviment inicial, Mecanització, pel tarannà nerviós, l’ús d’ stacatti i pel desplaçament dels motius musicals en una densa trama polifònica. La de Parra és una petita suite en quatre moviment extremadament concisos i sense desenvolupament que explora el recursos tímbrics, tècnics i de textures. Entre les transcripcions hi ha el Langsamer Satz de Webern amb un lirisme tornasolat que atansa els saxofons com a instruments cantables al seu parent més pròxim, el clarinet; la realitzada pel propi conjunt de les Transylvanian dances de Bartók; així com alguns números de la Música ricercata de Ligeti.

 

El disc mostra la complexitat compositiva dels segles XX i XXI i que les possibilitats del saxofon no són ni unívoques ni unidimensionals. Ho corrobora La fille aux cheveux de lin de Debussy que és un idoni tast de la qualitat musical d’aquest joves músics pel refinament en els atacs, la noblesa del fraseig i els relleus en la textura reforçant una impressió d’homogeneïtat i de complexitat harmònica de la peça. L’edició en dijipack, amb un disseny atractiu, conté bones notes de carpeta malgrat que el minutatge no arriba als tres quarts d’hora.

Albert Ferrer Flamarich