ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Els Concertinos per a violoncel de Klengel

Els Concertinos per a violoncel de Klengel

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental


Concertino per a violoncel i piano Núm. 1-3, Konzertstück en Re menor Op. 10 per a violoncel i piano.

Martin Rummel, violoncel. Mario Kato, piano.

Naxos 8.573393 DDD 58 min.

 

Naxos

Julius Klengel (1859-1933) és recordat principalment per haver estat el mestre de violoncel·listes tan il·lustres com Emanuel Feuermann, Gregor Piatigorsky i Guilhermina Suggia. Amb ell anaven deixebles de tot Europa i, com Casals, aspirava a la naturalitat en la manera de tocar en front a la tècnica artificiosa i sovint incòmoda de les generacions precedents. Inclús fomentava que els seus alumnes aprenguessin uns dels altres. També va ser un músic d’orquestra competent i va tocar durant molts anys a la Gewandhaus de Leipzig com a primer faristol (1881-1924), recollint l’herència familiar del seu avi que va estar més de 50 anys en aquesta orquestra i del seu pare, músic amateur, amic de Mendelssohn. De fet als quinze anys ja es podia veure a l’adolescent Julius entre els músics d’aquesta orquestra i dos anys més tard va triomfar com a solista.

Klenger va conciliar hàbilment la seva dedicació a l’ensenyament, el seu lloc a la Gewandhaus ( on va tocar a les ordres de Nikisch y Furtwängler) i la seva carrera com a virtuós. A més fou compositor i, per descomptat, ell mateix es va encarregar de presentar les seves obres al públic de la seva ciutat, considerada la capital del conservadorisme musical, on va passar tota la seva vida. En conseqüència, no sorprèn que la música de Klengel soni a Mendelssohn, Schumann o Brahms, referents indiscutibles a Leipzig. Sense oblidar, a Beethoven. També va oferir les seves composicions en gires de concerts com la que va fer a Rússia el 1882 on va presentar el seu Concert per a violoncel nº 1 amb Anton Rubinstein a la batuta o a Londre,s a més d’interpretar un ventall considerable de concerts i composicions per a violoncel de figures com Bach, Beethoven, Romberg, Haydn, Brahms i d’altres figures del segle XIX. Ho va fer amb un Antonio Amati de 1608 i va arribar a gravar alguns moviments de les suites de Bach sense acompanyament, així com alguna peça de Tartini.

Mostres de l’estil del compositor que, com el seu Concert nº 4 per a violoncel i orquestra, un dels millors de la tradició romàntica la gravació del qual va ésser comercialitzada per CPO fa poc més d’una dècada, són els tres Concertinos recollits aquí. Equiparables a sonates per a violoncel i piano, aquest sempre juga un paper secundari emplaçat en acompanyaments ritmico-armònics, com a veu melòdica de reforç amb alguns interludis per a descans del violoncel, o com a tutti. Aquests tres Concertinos són algunes de les moltes obres creades per Klengel amb vocació pedagògica, especialment el primer Op. 7, de 1885, l’estructura del qual respon a una forma sonata en el allegro inicial, a un bonic andante amb quelcom més de presencia del piano i un rondó conclusiu (o equivalent). Són composicions sense amplis desenvolupaments, amb una durada del moviments poc extensa, emmarcats dins l’ortodòxia tonal i amb una exploració de l’articulació en general i la posició del arc i els dits en particular, més que altres possibilitats tècniques com el spicatto o el vibrato.

Aquestes directrius són compartides amb matisos i variacions pel Núm. 2 i pel Núm. 3 units en la facilitat, l’organicitat discursiva i la pulcritud de l’escriptura. El Concertino núm. 2 Op. 41, de 1904, s’inclina a un desplegament més virtuós, gens artificial i assimilable a un elegant tour de force del violoncel, mentre que el núm. 3 Op. 46, de 1909, comparteix la frescor i la cantabilitat -bonica llullaby del moviment central- dels anteriors arrodonint l’audició d’aquesta novetat discogràfica. Una audició deliciosa tancada per la Konzertstück Op. 10 (1885) caracteritzada per la seva major dosi de virtuosisme i més pes del piano en una composició poliseccional, amb un bell tema en l’episodi del Andante i una brillant coda.

Com la resta del programa, aquesta Konzertstück és defensada per l’austríac Martin Rummel i la japonesa Mari Kato, amb tant entusiasme i intensitat com depuració tècnica i expressiva. Un fet que reforça la recomanació. Sens dubte, són obres dignes d’entrar en repertori -al menys ocasionalment- gràcies al seu alè romàntic, el seu equilibri formal aparellat a la destresa tècnica i a l’ofici compositiu, alhora que per la seva fàcil comunicació i bellesa. Com és costum, l’edició de Naxos segueix els seus anèmics paràmetres editorials, tot i que amb unes eficients notes de carpeta en anglès i alemany. 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de