ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Escenogràfia, arts escèniques i art
Escenogràfia, arts escèniques i art
Escenogràfia, arts escèniques i art

Escenogràfia, arts escèniques i art

Classificació temàtica: Sense classificar


Divino escenario. Aproximaciones a la historia de las artes escénicas.

Esther Merino Peral, Eduardo Blázquez Mateos.

Ediciones Cumbres. Barcelona, 2014. 243 pàgines.

ISBN: 978-84-942793-1-7

 

El reino veneciano de Tetis. La tumba de Jacinto.

Eduardo Blázquez Mateos.

Ediciones Cumbres. Madrid, 2015. 80 pàgines.

ISBN: 978-84-943713-5-6

 

El carrusel. La fiesta barroca francesa.  

Esther Merino Peral. 

Ediciones Cumbres. Madrid, 2016. 80 pàgines.

ISBN: 978-84-945230-2-1

Ediciones Cumbres

Ediciones Cumbres és un segell editorial jove amb una línia potent en la investigació sobre el món teatral i, en particular, l’escènic. Els darrers anys ha ampliat el seu catàleg amb títols suggerents com els tres següents que comparteixen una mateixa orientació investigadora i uns mateixos autors a l’entorn del món escenogràfic en el barroc. Els tres es basen en un ample estudi de fonts d’època i en el coneixement de la retòrica i del simbolisme d’una societat i cultura on la representació va esdevenir clau de volta.

Els tres títols presenten una bona qualitat com a producte, amb nombroses il·lustracions i gravats d’època que també són objecte d’estudi. Naturalment segueixen el llibre d’estil de l’editorial amb una lletra de cos gran, il·lustracions a dues tintes, marges espaiats i notes a peu de pàgina. Tot plegat traspua un gust pel llibre com a objecte de consum i culte, encara que els manqui l’ imprescindible índex onomàstic que agilitzi qualsevol consulta. Quelcom amb què tota eina rigorosa, d’investigació o no, ha de comptar.

Divino escenario: theatrum mundi

A Divino escenario els investigadors Esther Merino Peral i Eduardo Blázquez Mateos realitzen una aproximació històrica a les arts escèniques durant el Barroc, una època que va apostar pel caràcter escenogràfic de les seves aparicions socials com a forma de propaganda àulica. L’escenografia també comprenia ornamentacions concebudes per a celebrar exèquies fúnebres, entrades triomfals, ballets eqüestres i mascarades. Igualment es comenten variants d’espectacles com les ópera-torneig i el concepte del Theatrum mundi en un discurs que fluctua entre molts temes i pivota en un encadenant-los. Vasari, Buontalenti, Aleotti, Bernini o Bibbiena són alguns dels noms aparellats a les referències de la nissaga dels Parigi. Com també, a la seva herència a Espanya gràcies a figures com Lotti i Tacca, així com als gravats de Jacques Callot i alguns artistes holandesos convertits en matrius de descripcions d’obres i dissenys concrets.

 

Destaca el capítol sobre l’edat d’or de l’escenografia a Florència, i en concret a la cort dels Médici, en els segles XVI i XVII en què l’escenògraf va esdevenir un artista complet la funció del qual s’estenia a totes les tasques necessàries per a les festes i representacions teatrals. Unes representacions que es concebien com a instrument d’ostentació social i control polític. En conseqüència es va establir una sistematització de normes i eines de l’espectacle on el simbolisme de l’aigua i del foc, els teatres de la natura, les grutes i les ruïnes prenien un relleu fonamental com a retòrica de lloança. Unes bases que s’han perllongat en les arts escèniques contemporànies i el cinema com a referents, tal i com argumenten Merino i Blázquez sobre films de Fritz Lang, Sergei Eisenstein, Leon Baskt i Francis Ford Coppola. El relat, doncs, és dens, divers i pot desorientar el lector sobre quin és l’objectiu clar de cada capítol, tot i els títols i els subtítols explícits. No obstant, és un estudi de gran interès i un dels bons llibres sobre la matèria en llengua castellana.  

Pintura i escenografia

El reino veneciano de Tetis. La tumba de Jacinto aplega tres assaigs que presenten Venècia com a eix matriu enllaçant l’arribada de Leonardo da Vinci a la ciutat amb Mort a Venècia de Thomas Mann. L’ historiador Blázquez Mateos reflexiona de manera sintètica i densa sobre la iconografia de la ciutat, la dimensió del color i la creació de paisatges prenent temes al·legòrics com els mites de Jacint i Tetis. Aquest temes ubiquen al lector en un marc d’alta cultura enmig d’una marcada proliferació d’edificis teatrals al llarg dels segles XVII i XVIII. No es tracta d’un assaig que se centri directament en les fonts escenogràfiques i els seus protagonistes, però sí ho fa en les referències que els van inspirar i que havien esdevingut en font d’inspiració com a tipologies paisatgístiques en pintura i escenografia.

El primer dels tres capítols pren aquesta línia i vincula la representació del paisatge de la pintura de Leonardo amb l’escenografia. Ho fa citant tractats i aportacions com les de Cristoforo Sorte i Paolo Lomazzo, que s’expliquen i relliguen com a eixos temàtics fonamentals. Alhora reflecteix Venècia com a centre de publicació de nombrosos treballs d’unes figures amb amplis coneixements, considerats perfectes humanistes amb coneixements científics i artístics. El segon capítol gira a l’entorn de la representació de la mort de Jacint i l’homoerotisme a través de quadres de Tiépolo en què l’element escenogràfic és fonamental. Igualment cita posades en escena i debats com l’ Ut pictura poesis que ultrapassen les disciplines enfrontades en un marc teòric fertilitzat pel món teatral. Aquest joc iconogràfic també influeix en films recents com Brokeback Mountain i clàssics del cinema com Mort a Venècia. Per últim, la temàtica de la soledat i els paisatges (coves, grutes, paisatges pastorals i campestres, ambients abruptes) és justificada per obres d’Andrea Mantegna i Lorenzo Lotto en un capítol que, com tot el llibre,tendeix a l’assaig sobre pintura i gravat més que a l’escenografia però que, precisament per això, és un magnífic complement interdisciplinar als altres dos títols comentats d’aquests investigadors.

El carrusel: Ménéstrier

Igualment suggerent, El carrusel. La fiesta barroca francesa d’ Esther Merino es divideix en dues parts. La primera, història de l’espectacle. La segona gira a l’entorn de Claude-François Ménestrier i els seus tractats, en especial el Traite des tournois, joustes, carrousels et autres spectacles publics de 1669. Comparteix nombrosos temes amb Divino escenario en el repàs a models d’espectacles de la França barroca com les òpera-torneig, les naumàquies, la importància de la dansa i la relació amb el món antic. Més enllà de l’estudi sobre Ménestrier i el vincle amb la importància del ballet i l’òpera o l’influx de la perspectiva en l’escenografia, hi destaquen els incisos sobre Molière com a dramaturg i la mirada sobre els torneigs enfrontaments mortals d’una classe alta amb signes de decadència que també va tenir la seva posada en escena com a cerimònia en l’Estat-espectacle que va ser la França barroca.

No obstant, l’estructura seguida requeriria una subdivisió del text per apartats que especifiquin millor el contingut concret. Per exemple, al capítol tercer, dedicat als precedents dels torneigs no s’assenyala com a possible subapartat els paràgrafs sobre els torneigs alla barriera, de l’òpera-torneig o el torneig de Belvedere. D’altra banda tampoc s’indica quin és el capítol cinquè: es passa del quart al sisè. A l’índex, també. Tampoc s’entén per què al capítol sobre l’espectacle a França amb les oportunes pàgines dedicades a Molière, s’hi inclou una història de l’escenografia amb focalització a Florència i incisos en figures com els Parigi, Buontalenti, Lotti, Vasari o Da Vinci, sense establir una connexió directa amb el dramaturg. El contingut d’aquest apartat, d’unes quaranta pàgines, ja figura a Divino escenario i hauria de constituir un capítol exclusiu, anterior si es vol a aquest capítol VI.

Finalment cal indicar que Ascanio no era el pare d’Enees (pàg. 180). Era el fill. I que l’excessiva reiteració en idees generals en desvirtua l’afany de concisió del volum. Una concisió també afectada per una redacció amb paràgrafs excessivament llargs, plens d’aposicions i subordinades. Malgrat les irregularitats assenyalades, el llibre és una estimable referència sobre la matèria. 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de