ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mā de guido
 

NOVETAT

Suite discogrāfica catalana pel 2016 (I)
Suite discogrāfica catalana pel 2016 (I)
Suite discogrāfica catalana pel 2016 (I)
Suite discogrāfica catalana pel 2016 (I)

Suite discogrāfica catalana pel 2016 (I)

Classificació temàtica: Sense classificar


Francesc Valls i la música de l’arxiduc Carles

Ulrike haller, soprano. Guillamí Consort. 

La mà de Guido LMG 2133. 74 minuts.

 

Granados: Marcha de los vencidos, Torrijos, Suite sobre cantos gallegos

 

Cor Madrigal. Mireia Barrera, director. OBC, Pablo González, director.

 

Naxos 8.573263. 55 minuts.

 

Cum cantico. Barcelona 1700

Xavier Pagès, baríton. Santiago Figueras, tiorba i guitarra barroca.  

Columna Música 1CM0344. 36 minuts.

 

 

Granados: Goyescas o los majos enamorados Op. 11

 

Albert Atenelle, piano

 

Columna Música 1CM0349. 54 minuts.

 

La mā de Guido, Columna Música, Naxos.

Recomanat per Catclassics

En el repàs anual a la discografia clàssica catalana ens atansem a les edicions de segells autòctons com Columna Música, La mà de Guido afegint al gegant Naxos en ocasió del centenari de Granados i l’edició de l’obra orquestral.

 

Francesc Valls i contemporanis

 

Una de les recents novetats és la dedicada a Francesc Valls (1671-1747) i la música de l’arxiduc Carles  amb el Guillamí Consort i la soprano Ulrike Haller, en una demostració del bon nivell de les formacions musicals catalanes amb instruments i criteris barrocs. S’hi apleguen diversos motets a solo compostos durant el primer terç del segle XVIII (ref.: LMG 2134. 66 minuts) que s’intercalen amb sonates da camera instrumentals d’autors contemporanis que van exercir influència estilística a Catalunya. Entre aquests cal citar Arcangelo Corelli, Francesco Nigetti o Antonio Caldara, autor que l’any 1708 va estrenar a Barcelona l’òpera Il più bel nome en ocasió de les noces de l’Arxiduc Carles. El disc, per tant, mostra l’influx i la coexistència musical de tendències italianes a la península, efectives tant en el camp instrumental com religiós. A més, segons les notes del llibret la majoria de les deu obres incloses són primers enregistraments mundials tot i no indicar quines exactament.

Granados orquestral

La relació entre Naxos i l’OBC s’estén a més d’una desena de projectes discogràfics, ara ampliada amb un enregistrament a L’Auditori el juliol de 2013 i l’ex-titular Pablo González al capdavant (ref.: 8.573263). És el primer d’una sèrie que commemora el centenari de la mort de Granados i complementa les Danzas españolas dirigides per Salvador Brotons.

A partir de l’edició crítica de Douglas Riva i amb una excel·lent captació sonora de l’enginyer Sean Lewis, s’hi apleguen tres obres a reivindicar i interpretar puntualment en les sales de concert. En concret l’estampa folklòrica Suite sobre cantos gallegos que juga amb ambients poètics, cert influx de Grieg i un concepte hereu de Pedrell en la modernització cultural abordant allò nacional al marge de qualsevol construcció política efectiva. Del mateix any, 1899, la Marcha de los vencidos contraposa una marxa amb reductes de les processons de Setmana Santa i un tema líric, revelant una filiació wagneriana i amb l’escola franco-belga. Quelcom ja percebut en el preludi de l’acte II de l’òpera Follet que la mateixa orquestra va enregistrar pel segell català Tritó. La música incidental Torrijos (1894), sobre text de Fernando Periquet, aplega cinc números, tres del quals compten amb el Cor Madrigal, sense dificultats d’afinació ni textura, en unes pàgines evocatives, properes a l’estètica verista, on hi preval el refinament i el sentit del color.

En conjunt són obres de caire tradicional que deparen bonics girs harmònics i melòdics, amb notables passatges per a les fustes, un tractament orquestral afrancesat i una qualitat mitjana arrodonida per una interpretació elegant, depurada en textures i timbres, sense febrils explosions i amb un sa equilibri entre brillantor i fluïdesa. L’edició segueix l’estàndard perfectible del segell: duració breu (55 minuts), currículums en un idioma però, almenys, amb bones notes de carpeta signades per Justo Romero en anglès i castellà.

Barcelona 1700

 

Cum cantico. Barcelona 1700 (ref.:1CM0344. 36 minuts) és el darrer treball del baríton Xavier Pagès i l’instrumentista de corda polsada Santiago Figueras que proposa un recull de peces del barroc català procedents de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar i algunes cançons tradicionals com Muntanyes regalades, L’hereu Riera, La dama d’Aragó o El Moliner, una cançó recollida per Joan Llongueras pertanyent als cants populars de Setmana Santa. Configuren així un panorama il·lustratiu d’època a partir de peces profanes i litúrgiques de petit format, amb música civil i música domèstica, que la veu de Pagès canta amb homogeneïtat de registre, dicció intel·ligible i fraseig expressiu i que l’acompanyament de Figueres dota de transparència i un punt d’intimisme. S’hi ha inclòs el Ball de l’àliga de Barcelona per a tiorba sola, que es ballava per Corpus i com homenatge als visitants més il·lustres; Mariona per a guitarra sola; el motet Quem visitis, pastores de Tomàs Milans; i les cançons Es la nave, San Alberto de Josep Gaz i Ausente de tus ojos de Francesc Valls, referent català de l’època de fama europea Tot plegat configura un ventall divers, atractiu i curiós presentat en dijipack i notes en tres idiomes acompanyades del cantables.

 

Més Granados: les Goyescas d’Atenelle

 

Abordar Goyescas és un repte que s’acompanya d’un respecte i exigència paral·lels que ens recorda l’absència d’un nombre elevat de referències discogràfiques però sí de qualitat. Entre aquestes hi podem comptar la que Columna Música ha editat (1CM0349. 54 minuts) amb Albert Giménez Attenelle qui, fidel al seu estil auster i precís, defuig els desbocats apassionaments i el caràcter flemàtic d’altres pianistes. És una lectura elegant, analítica, prou sensitiva, molt ritmada (especialment a El fandango del candil) que convenç pel mestratge deutor de qui ha begut de la font directe. En aquest cas de l’Escola Frank Marshall de la qual és un dels màxims representants actuals. Especialment en el domini de la tècnica de pedal entesa com a mètode fonamentat en l’obtenció d’una sonoritat que permeti desenvolupar diversos estrats de plans sonors que actuen a mode de pilars harmònics per a sostenir els arcs de la línia melòdica. Uns arcs que en Granados no es pot trencar perquè ha de fluir constantment en l’agògica que dóna forma a les obres. En aquest sentit Atenelle és molt expeditiu i es percep l’esforç de treballar la polifonia de les peces per a fer escoltar notes i frases secundàries, retencions i articulacions poc freqüents, amb una versatilitat de toc en que destaca la subtilesa característica i la pulcritud del pianista en els atacs de dits i la diferenciació de veus i registres. No obstant, aquest interès desnereix la fluïdesa del discurs i la construcció d’un fraseig més lligat i un grau majúscul de sofisticació en els matisos com assolia De Larrocha o l’estilització d’Achúcarro.  

 

No s’ha inclòs cap altra obra com l’intermig de l’òpera homònima ni El pelele també connectada amb les pintures de Goya. Un fet que desaprofita el minutatge del compacte i l’oportunitat d’oferir un ventall més ample sobre el compositor. L’edició en dijipack és austera i conté unes didàctiques notes de carpeta d’Àlex Susanna.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de