Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Mostra bibliogrāfica pel 2015

Classificació temàtica: Sense classificar

Tristán e Isolda. De la leyenda celta al drama wagneriano.

Fátima Gutiérrez

Ediciones Antígona. Madrid, 2015. (119 pàgines)

IBSN: 978-84-15906-30-8

 

Berlioz: Las tertulias de la orquesta

Edició crítica de Enrique García Revilla

Ediciones Akal. Madrid, 2015. (317 pàgines)

IBSN: 978-84-460-4159-7

 

Carlos V músico

Edmond van der Straeten

Editorial Trifaldi. Madrid, 2015. (85 pàgines)

IBSN: 978-84-942054-3-9

Ediciones Antígona, Ediciones Akal, Editorial Trifaldi.

L’any 2015 ha començat amb una considerable riuada de novetats bibliogràfiques que participen d’una diversitat que enriqueix el camp musical tot i que no dissimula grans llacunes endèmiques del sector. En les següents línies es repassa de manera més informativa que no pas crítica part d’aquesta collita que té un caràcter eminentment comercial i divulgatiu. Els títols combinen peculiaritat, lectura ocasional i recuperació històrica.

Tristany i Isolda

Tristán e Isolda. De la leyenda celta al drama wagneriano és un llibre per a wagnerians i per amants de la literatura comparada. Fátima Gutiérrez comenta les arrels mítico-literaries a partir de les diferents narracions de la història classificades segons versions comuns (Béruol i Eilhard von Ober) i cortesanes (Thomas d’Anglaterre i Gottfried von Strassburg). Amb això recorre les semblances i particularitats configurant una matriu bàsica i substanciosa per entendre les aportacions wagnerianes al relat de Tristany i Isolda.

L’assaig és fluid i sintètic, està ben documentat i inclou oportunes notes a peu de pàgina. Se centra en alguns eixos i temes comentats comparativament: el naixement de Tristany, el filtre d’amor, el paisatge i el “locus amoenus”, l’espasa, la figura de Brangane, les dues Isoldes, etc. Conclou amb un apartat sobre l’obra d’art total amb un apropament accessible als preceptes teòrics dels assaigs Arte y Revolución, Ópera y Drama. A més contextualitza el títol operístic de Wagner i reafirma la tesi de Tristany i Isolda com transcendència, com justificació del amor com mitjà, no com erotisme. La seva lectura és àgil; la tipografia de lletra, accessible; i l’edició utilitària tot i que no tots els extractes de les fonts i cites literals apareixen prou tabulats i destacats més enllà de la cursiva.

Berlioz a Akal

En segon lloc cal esmentar l’edició crítica de Las tertulias de la orquesta (Les soirées de l’orchestre, revisió de 1854) d’Hector Berlioz a càrrec del especialista i músic Enrique García Revilla, autor també de La estètica de Hector Berlioz a través de sus textos (PUV, 2013). Es pot dir que ell ha aportat més al panorama editorial espanyol al voltant del compositor en els darrers tres anys que el mercat en general en els tres últims lustres (bicentenari del autor inclòs). D’altra banda és d’agrair que empreses de l’estructura d’Akal últimament situïn l’autoria nacional per davant de les traduccions –no menys necessàries també-.

L’ofert, per bé que no sigui un llibre d’autor, és una traducció i adaptació que cobreix un buit significatiu, gairebé inèdit. Recordi el lector que algunes d’aquestes vetllades varen aparèixer en el recopilatori de texts (Viaje musical por Alemania e Italia, El director de orquesta y su arte, etc) que Victoria Llort Llopart va confeccionar per l’Editorial Tizona el 2005. L’editat aquí té el caràcter integrador dels texts que el compositor va publicar en el Journal des débats, en la Revue et gazette musicale i en Voyage musical en Allemagne et en Italie.

La tasca de García Revilla és molt explícita, sobretot en les notes a peu de pàgina que configuren una guia de comprensió i matís de les intencions berliotzianes. El que exposa en la introducció ja valdria com a ressenya per la claredat i síntesi dels eixos del contingut i el seu tractament. Per això, més enllà dels possibles detalls a exposar, l’important és que el bibliòfil i el melòman prenguin partit del llibre i s’endinsin en la lectura d’aquest volum per descobrir la ironia, la fantasia, el sentit de l’humor i la hipèrbole amb què Berlioz vesteix els costums musicals de l’època i el seu rerefons. El lector quedarà seduït per una narració literaria-musical que va més enllà d’un distorsionat testimoni d’època. L’edició és elegant però menys luxosa i més imperfecta del que caracteritza al segell madrileny. Per exemple, hi manca un índex onomàstic, fet injustificable en obres amb la projecció i el caràcter de consulta de la present.

Carles V músic

Una altra editorial petita inclou un títol musical en el seu catàleg: es tracta d’un opuscle traduït i editat per Máximo Higuera Molero que ha afegit oportunes notes de peu de pàgina, encara que podria haver rematat la seva feina amb un article introductori sobre l’autor, el context i el protagonista. La lectura és ràpida, l’edició modesta i sense l’índex onomàstic.

Carlos V músico recull l’aportació del músic i crític belga Edmond van der Straeten (1826-1895) entorn al monarca del Sacre Imperi Romà Germànic i el seu vincle amb la música. Una relació natural en la societat de l’època, especialment en estaments de classe alta i on nombrosos monarques varen destacar (Maria Bàrbara de Braganza, Maria Antonieta o Frederic de Prússia, per esmentar alguns dels més rellevants). Aquest és un document històric que cal relativitzar i considerar-lo com una eina més a l’abast del públic espanyol. Un fet degut a dos factors principalment. El primer: les actualitzades investigacions i historiografies musicals amb caràcter universal i hispànic en particular. El segon: la prosopopeia romàntica i la seva expressió afectada amb profusió d’adjectius, interrogacions retòriques i un to absolutament devot, poc imparcial en referir-se al protagonista a qui arriba a anomenar com “el nostre heroi”.

Pedanteries i maneres de l’època al marge, el suggerent rau en l’incís sobre el mestre Bredemers (Henri de Namur); en el consum musical aparellat al desenvolupament de virginals i espinetes; en el breu comentari musical de la cançó “Mille regretz” de Josquin de Prez que van Straeten atribueix al monarca; en les referències a les comitives de recepció i en el gust per la viola o les seves habilitats amb l’orgue, el clavicordi, la flauta i el llaüt. Entre les dades sorprenents cal esmentar l’agraïment a Francisco Asenjo Barbieri (pàg. 45) per una informació facilitada i la referència a Mariano Soriano Fuertes.

Albert Ferrer Flamarich