Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Ad Honorem Virginis

Classificació temàtica: Sense classificar

Ad Honorem Virginis. L’Ars Antiqua a la Corona d’Aragó

Capella de Ministrers. Carles Magraner, director.

Pilar Esteban, soprano.

Alberto Guardiola, tenor.

José Pizarro, tenor.

Lluís Vich

 1cd, 60 min.

Vocalis Licanus

L’any passat vam commemorar el vuit-centè aniversari del naixement de Jaume I el Conqueridor (1208-2008). Com no podia ser d’una altra manera, la Capella de Ministrers ens obsequia amb un repertori del més alt nivell dividit en tres discs excepcionals: Ad Honorem Virginis. L’Ars Antiqua a la Corona d’Aragó; Amors e Cansó. Trobadors de la Corona d’Aragó i El jardí perdut. Al-Hadiqat al-Adai’a, música i poesia andalusí a la València dels s. XII-XIII. Aquests tres discs representen un políptic musical de l’època que li va tocar viure al bon rei Jaume (1208-76), amb tota la riquesa cultural i musical del món eclesiàstic, del món trobadoresc i de la cultura àrab dels regnes de Taifes.

Ad Honorem Virginis. L’Ars Antiqua a la Corona d’Aragó és un disc dedicat a les composicions sacres. Les peces que sentirem provenen dels monestirs del comtat de Catalunya (Girona, Barcelona i Tarragona), els quals després patrocinaran fundacions més al sud. Aquests centres són: Santes Creus, Sant Jeroni de la Murtra, Santa Maria de Ripoll, el Priorat d’Escaladei i la Catedral de Tortosa. Com ja ens tenen avesats, la Capella de Ministrers ha fet un treball exhaustiu de recerca historiogràfico-musical als arxius, consultant manuscrits antiquíssims per tal de fer-nos arribar d’una manera molt fresca i curosa un bocinet d’aquella època esplendorosa de la polifonia sacra dels segles XII i XIII. L’Ars Antiqua és un període de la Història de la Música que comprèn els segles XII i XIII.

El seu fonament és la creació de la famosa Escola de Nôtre Dame de París, de la qual en sorgiran dos músics d’una rellevància molt gran: Léonin i Pérotin. Els seus precedents es basen en el desenvolupament musical esdevingut entre els segles IX i XII, quan apareixen els primers invents polifònics: l’ organum, el discantus i el canon. Amb l’escola parisenca neix un nou sistema polifònic, el conductus, en el qual la melodia principal no és gregoriana, sinó inventada pel compositor, amb un ritme més o menys processional. Però la gran invenció d’aquesta escola és el motet: un cant a dues o tres veus, de caràcter contrapuntístic, amb la peculiaritat que les veus canten cadascuna una lletra diferent i tenen un ritme també diferent, per la qual cosa resulta una música molt vivaç i contrastada. En aquesta època també apareix el canon, que és una forma polifònica en la qual hi ha una sola melodia però que es va repetint mitjançant entrades successives de diferents veus o instruments. La diferència amb les altres formes polifòniques és que hi ha una sola melodia però cantada o tocada en temps diferents.

Sospitati dedit mundum és el tropos[1] d’un Sanctus del monestir de Santes Creus del segle XIII. És una peça única en forma de conductus en la qual sentim primer les veus masculines i després sobresurt com un vol d’ocell la soprano: Pilar Esteban, tan magnífica com sempre. La peça té un bon ritme, és molt amena i els instruments també van destacant a mesura que avança la peça. Immediatament després tenim el Sanctus al qual va associat, també del monestir de Santes Creus, el qual és un himne a la Santíssima Trinitat d’una bellesa flagrant, molt suau, on les veus masculines ens transporten directament al món celestial.

El Mater Dei del Priorat d’Escaladei (Tarragona, segle XIV) és també un tropos, però en aquest cas d’un Agnus. Representa un himne a la Verge Maria, en el qual es parla d’ella com la llum, el camí, la flor i glòria de la bellesa i d’altres epítets relacionats amb la maternitat i la puresa. El ritme d’aquesta peça ve marcat per la percussió i les veus masculines dels tenors i dels barítons, les quals són d’una bellesa suprema i d’una tessitura molt dolça i molt adient a la composició.

Cedit frigus hiemale és una peça polifònica a dues veus (una soprano i un baríton) sobre un conductus, que procedeix del monestir de Santa Maria de Ripoll, del segle XIII. Parla de l’allunyament de l’hivern i de l’arribada de la primavera. La característica principal d’aquesta peça és la barreja de característiques sacres i profanes: tot i el contingut religiós, presenta una estructura pròpia de la poesia trobadoresca.

Gaudeat devotio fidelium [Nostrum] és un motet[2] del Còdex 97 de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa (Tarragona) del segle XIII. Aquesta peça a dues veus és de les més avançades estructuralment de tot el disc, ja que el motet serà una peça bàsica a les esglésies a partir de 1250 i fins el segle XVIII. Ad Honorem Summi Patris és també un motet, en aquest cas a tres veus, del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Barcelona, del segle XIV. Són unes laudes a Maria Santíssima que es canten tots els dissabtes de l’any, després de la Salve, a les parròquies i comunitats religioses de la ciutat i l’arquebisbat de València.

Gaudirem finalment d’una nova versió sibil•lina molt atractiva i amb una música molt suggerent. La Capella de Ministrers ens obsequia amb un esforç de reconstrucció que imposa una peça tan llarga per a no caure en la monotonia. Es tracta del Iudicii Signum, Cant de la Sibil•la, provinent d’un leccionari de Girona, del segle XIII. És aquesta una versió diversa i molt original, ja que la música de fons té més a veure amb la música trobadoresca que la que li és pròpia (el cant gregorià). La veritat, és que la peça ha assolit un nou interès gràcies a aquesta reconversió musical: ha guanyat molt en ritme, en interpretació del cant i en dramatisme, el qual ve introduït per Pilar Esteban en certs passatges del text, adquirint d’aquesta manera una vivacitat i una frescor mai escoltades.

En origen, era un drama litúrgic que s’interpretava a les esglésies de Mallorca i la cuitat italiana de l’Alguer la Nit de Nadal i en el qual es profetitzava l’arribada del Redemptor i, per tant, la fi del món (Judici Final o Apocalipsi). El cantava un nen o una nena (de vegades persones adultes), vestit amb túnica, un mantell de sedes brodades, un capell i una gran espasa a les mans (simbolitza l’Àngel Exterminador). Es té constància de la seva interpretació durant l’Edat Mitjana a diverses poblacions catalanes (tals com Barcelona, Girona, Vic i Tarragona) i a Montpeller, localitats on es conserven fragments del text. Als segles posteriors, la composició va ser molt divulgada en països mediterranis (França, Itàlia i Espanya sobretot), però no es va traduir a les llengües romàniques fins el segle XV. A partir d’aquest moment, la popularitat de la peça va començar a declinar i també el sermó de la qual formava part, que va ser suprimit de la litúrgia després del Concili de Trento (1545-63).

Així que no s’ho repensin més i adquireixin aquesta trilogia musical en honor del nostre estimat Jaume I el Conqueridor, el rei de les conquestes territorials per excel•lència.

______________________________________________________________________

[1] En época medieval, el tropos és una forma musical que perllongava i embellia la litúrgia, afegint-hi text, música o ambdues coses.

[2] El motet és un gènere a mig camí entre l’organum i el conductus, dels quals procedeix.

 

Dolma Martínez i Moreno