ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La ingravidesa de la Caballé

8/10/2018 |

 

Théâtre Antique d’Aurenja. 1974. Espectacular amfiteatre romà situat al departament de Valclusa. Un vent sostingut, intens i fort colpeja les pedres mil·lenàries i els quasi deu mil assistents a la representació de Norma, de Bellini. Arriba el moment estel·lar i Montserrat Caballé, al primer acte, comença a entonar l’ària “Casta diva”. Una pregària a la lluna.

Casta diva, che inargenti

queste sacre antiche piante,

a noi volgi il bel sembiante

senza nube e senza vel...

Lo seu bel canto silencia les ànimes. Atura el temps. La bellesa del timbre i la recerca del virtuosisme. La seua admirable tessitura. L’orquestra l’acompanya compassadament. El cor la bressola i l’agombola. L'equilibri en l’expressió. Refilets sublims. La dolçor del so. La seua veu prodigiosa fa escales, puja i baixa, juga, navega per l’amplitud del seu registre vocal. Tècnica i sentiment. Notes agudes, greus, ràpides, lentes, llargues, curtes. Ningú no sap que la soprano catalana porta diaris a sota de la roba per a protegir-se del fred del cerç que aquella nit bufa amb violència. La funció, de fet, ha estat a punt de suspendre’s pel mal temps. Ella continua amb los seus melismes i harmonies. La seua veu flota en l’aire, queda com suspesa.

Combina a la perfecció la força i la potència amb la delicadesa i la subtilitat dels seus inoblidables pianissimi. Pianissimo és un terme utilitzat en música per a indicar una determinada intensitat del so. En este cas, cantar o tocar un instrument pianissimo significa fer-ho amb suavitat i poc volum, amb un matís quasi imperceptible i, a diferència del que puga semblar, sovint requerix més tècnica i precisió que fer-ho fortissimo, lo terme oposat en la nomenclatura de les partitures. L’afinació penja d’un fil, literalment. Si poguésseu vore com estan les cordes vocals en lo moment de fer un bel canto, de cantar amb registre de cap o de pit. Com l’anatomia tota es conjura per a subjectar la veu que surt prima i afinadíssima, l’ancoratge de l’esquena, la força del diafragma. Cricoides i pulmons concentrats, en tensió.

La Caballé et transporta. Quan deurà respirar? I ho penses mentre tu aguantes la respiració només de sentir-la. Cantava escoltant. Escoltant los músics, lo cor, lo vent. Aquell vespre, la Caballé va ser una força de la natura. Un prodigi. Mentre havia de traure un fil de veu afinat i precís, lo vent li entrava per la gola amb la força i brutalitat que no necessitava i ella, en lloc de combatre’l, s’hi va aliar. Els seus vels i els de les dones del cor s’alçaven i es recaragolaven. En un moment fins i tot gira lleument lo cap com volent-se protegir i la veu no només no se’n ressent, sinó que surt amb més contundència i precisió. Lo mestral assotant i ella allí, impertèrrita, omplint tot l’escenari de quasi cent metres amb la seua presència i el color de la seua veu. Lo timbre vellutat, l’estabilitat vocal, l’afinació perfecta, aquella ingravidesa.

Al llarg d’una carrera de cinquanta anys, la seua veu i el seu cos van recórrer i van ficar-se en la pell de desenes de personatges i d’històries (Tosca, La bohème, Madame Butterfly, Turandot, Lucrezia Borgia, Salomé…), però esta Norma és una de les seues interpretacions més llegendàries. D’ella i de Maria Callas, a qui esta òpera de Bellini també va marcar. Insuperables. Memorables. La Caballé va explicar sovint l’amistat que l’unia a la Callas i com va lamentar sempre no haver-la pogut vore cantar mai en directe. Tampoc jo no vaig poder escoltar mai en viu la soprano catalana. Serà sempre una espineta clavada i tot i així he aprés tant d’ella que amb este article volia donar-li’n les gràcies. Mos queden les seues gravacions i els vídeos per gaudir del domini de l’instrument, la sensibilitat i l’estima per l’art. Del talent i del treball d’un do natural que la feia cantar somrient. Com ella deia, “la música és una forma d’expressió que no naix de pensar, sinó de sentir”. La mateixa mítica ària que li va donar la benvinguda definitiva a l’Olimp de l’òpera li dona ara el comiat:

Casta deessa,

tempera tu els cors ardents,

tempera novament el zel audaç,

vessa sobre la Terra aquesta pau

que fas regnar al cel.

Montse Castellà
El Nacional

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de