Cerca de notícies

Enquesta

El Liceu es posa de gala amb ‘I Puritani'

30/9/2018 |

 

Divendres 5 d’octubre, el Gran Teatre del Liceu obre la temporada oficial amb I Puritani, la darrera òpera de Bellini que va captivar París el 1835, amb dues sopranos de referència, Pretty Yende i M. José Moreno, que embogiran sense remei davant de dos dels tenors més aclamats del moment: Javier Camarena i Celso Albelo. La podrem sentir fins el dia 21 amb direcció musical de Christopher Franklin.

El 1835, pocs mesos abans de morir, Vincenzo Bellini estrenava a París una obra que va ser rebuda amb gran entusiasme i que narra el drama amorós d’Elvira i Arturo en plena revolució dels puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, enfrontats als reialistes, que defensaven la casa Estuard, en un moment en què tot allò escocès, misteriós i llunyà, s’havia posat de moda a l’Europa romàntica per la força literària de de Walter Scott –de fet, hi ha fonts que afirmen que el llibret, basat en el drama Têtes rondes et cavaliers, de Jacques-François Ancelot i X. Boniface Saintine, també es basa en Old Morality de l’autor escocès.

La bogeria de la protagonista va ser el motiu decisiu pel qual Bellini es va decantar pel llibret de l’inexpert Comte Pepoli, amb l’encàrrec que I Puritanihavia de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”. L’obra es va estrenar al Théâtre Italien de París gràcies al recolzament de Rossini, que tenia l’hegemonia a la França del moment, i va resultar un meravellós testament musical de Bellini, una obra malencònica, elegant, i molt demandant pels artistes. Bellini, que es trobava en el zenit de la seva carrera, va compondre també una versió per a la primma donna del moment, Maria Malibran –que també va ser una cèlebre compositora, recuperada per Cecilia Bartoli-, germana de Pauline Viardot i filla del tenor Manuel García.

L’escena se situa a la ciutadella de Plymouth, en un moment crític en què Cromwell havia aconseguit derrocar els Estuard i el seu darrer rei, Carles I, havia estat dut al patíbul davant del Parlament de Londres, el 30 de gener de 1649. També a Escòcia van triomfar els partidaris de Cromwell que practicaven una varietat estricta del Protestantisme semblant a la dels calvinistes, caracteritzada pel rigor extrem en la pràctica religiosa i una intolerància llegendària. En aquest context van situar Ancelot i Saintine el suposat episodi de la fuga accidentada de la reina vídua, Enriqueta de França, a qui els rondheads buscaven sense treva, de la mateixa manera que al seu fill Carles II. Amb el plus indispensable de bogeria de la protagonista, Bellini va creure que satisfeia els gustos del moment i la psicologia del públic parisenc.

Rossini va advertir Bellini que amb el refinament en la melodia no n’hi hauria prou –tot i que, val a dir-ho, Chopin l’havia elogiat pel seu talent en aquesta matèria. Calia que ampliés el seu modest llenguatge orquestral per estrenar a París, i la feina que va realitzar va ser tan notable que va aconseguir èxits immediats. Bellini va fer cas a Rossini sense renunciar a la melodia etèria i majestuosa, de ritme imprecís i plena d’inesperades inflexions. Recull el bo i millor del bel canto en una música elegant i distingida, d’orquestració acolorida i efectista. D’aquesta manera, Bellini va captivar tot Europa –Wagner inclòs- perquè es tracta d’una de les obres més belles que mai havia compost, on el cor hi té un paper destacat, perquè representa, d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble.

A l’inici de l’obra, els soldats puritans que combaten sota el comandament de Cromwell auguren una pròxima fi de la guerra civil que sostenen contra els reialistes. L’obertura il·lustra de forma molt efectiva el to marcial de la peça, amb certa majestuositat i gran bellesa, amb predomini de les trompetes i la percussió, a les quals s’afegeix el cor d’homes. Entre els combatents es troba Sir Riccardo Forth, que està perdudament enamorat d’Elvira, filla del governador de la ciutadella, Lord Gualtiero Valton. A l’ària “Or dove fuggo io mai…”, amb cabattina “Ah, per sempre io ti perdei”, Riccardo desplega la seva veu amb tendresa i afectació, emetent una línia melòdica contínua i ben dirigida. Lord Valton declina la petició, convençut per Giorgio qui, seguidament, es trobarà a les estances d’Elvira (“O amato zio, o mio secondo padre!”, “Oh, oncle estimat, el meu segon pare!”). S’inicia un duo ple de vivacitat i alegria, ja que l’oncle li anuncia que aviat arribarà Lord Arturo, de qui Elvira està enamorada malgrat les seves tendències polítiques. Aquest du a la seva estimada un vel i es mostra exultant de tenir-la al seu costat, mentre li canta l’elegant i lírica “A te, o cara”, amb una preciosa introducció orquestral. Aquí, el tenor ha de lluir un registre ampli amb una zona mitjana generosa i uns aguts que no poden ser forçats.

Poc després, Arturo adverteix que la reina Enriqueta (Enrichetta) de França, vídua de Carles I, està presonera i sembla que el seu destí ha de ser el del seu marit. La lleialtat d’Arturo fa que la vulgui salvar, encara que això li costi l’amor. De mentre, Elvira mostra la seva joia per la boda que s’esdevindrà en la graciosa “Son vergin vezzosa” (“Sóc una donzella amb fortuna”), que exigeix molt vocalment per les agilitats i l’abundància de notes en zona aguda.

D’aquesta manera, Arturo introdueix la reina a l’avant-cambra d’Elvira i la cobreix amb el vel de la jove. Els sentinelles, confonent-la amb la filla de Lord Valton, la deixen sortir sense dificultat. En descobrir-se l’evasió, Elvira creu que el seu amat l’ha abandonat per una altra i és tan gran la seva pena que embogeix (“Qual febre vorace m’uccide, mi sface”, “quina febre viraç em mata, em desfà”), i els soldats juren venjança amb una música que es precipita cap a un final grandiloqüent.

El segon acte s’inicia amb “Cinta di fiori” (“Coronada de flors”), on Giorgio es lamenta de la pèrdua del seny d’Elvira, que no sap en quin món viu. És una melodia trista que dibuixa una línia cíclica acompanyada del cor i amb una sòlida base orquestral que es tensa i es destensa amb elegància i subtilesa. Tot seguit, els puritans anuncien que Lord Arturo Talbo ha estat condemnat a mort pel Parlament per haver ajudat la reina Enrichetta a escapar.

Aleshores apareix la dement Elvira i canta una dolça melodia d’enyorança que en el desconcert de la seva alienació li recorda el seu estimat. És la malencònica escena “Qui la voce sua soave…Oh! Rendetemi la speme” (“La seva veu suau…ah! Torna’m l’esperança”), de gran expressivitat, amb una orquestració desimbolta, generosa en el fraseig que interpel·la una melodia d’aparença senzillesa, càlida, tranquil·la, però no exempta confusió. Entra l’oncle d’Elvira, Sir Giorgio, acompanyat de Riccardo, a qui suplica que intercedeixi per aconseguir el perdó d’Arturo. El cavaller rival es deixa convèncer i accepta amb la condició que Arturo es presenti al campament sense armes i abjurant de les seves idees realistes. Sir Giorgio accepta i diu que transmetrà les condicions al seu protegit. Així, Riccardo i Sir Giorgio brinden per l’acord i per la llibertat, “l’amor a la pàtria, immutable, segarà tots els llorers ensangonats i pal·liarà el dolor i els laments de pietat” canten, en un duo molt enginyós.

L’obertura del tercer acte ja deixa entreveure la tragèdia, a través d’una tempesta sonora que dóna pas a la veu d’Arturo, que esguarda l’oportunitat d’allunyar-se d’Anglaterra. Però abans de fer-ho, vol veure Elvira per darrera vegada, per això ronda pel jardí esperant de trobar-se-la. Sona l’arpa: és l’amor d’Elvira que es manifesta amb una veu que se sent de lluny, però, tot i així, clara. És la seva cançó d’amor, i això l’entendreix. Es troben, i s’enceta el duo d’amor “Vieni, fra le mie braccia” (“Vine als meus braços”), ple de passió i arravatament, però que queda truncat pels tambors de la tropa que s’acosta. Ella, que semblava haver estat més lúcida per un moment, ara cau en un altre desvari.

Els soldats puritans capturen el cavaller reialista, agreujant el deliri de la dama, i en compliment de l’ordre donada pel Parlament, es disposen a executar-lo, mentre ella es queda paralitzada quan sent la paraula “Morte”. Aleshores, arriba el moment culminant musicalment de l’obra amb “Credasi, misera” (“Creia, la pobra), ària d’Arturo de l’acte tercer on el tenor ha de cantar cinc notes superiors al Do de pit, arribant a un Fa, i normalment estan interpretades en falsetto o directament transportades. És un clar exemple del control melòdic que assoleix Bellini però, també, de la destresa amb la qual està escrita la pàgina orquestral, sense massa protagonisme, però amb un gruix suficient com per sostenir tota l’arquitectura, a la qual s’hi afegeixen més personatges.

En aquest precís instant de dramatisme tot just arriba un missatger amb un comunicat de Cromwell en el qual es dóna compte de la derrota dels reialistes i de l’indult general concedit pel dictador a tots els presoners de guerra. En la versió tradicional, Elvira, en veure alliberat Lord Arturo, recobra la raó i amorosament es llença als braços de l’estimat, aquesta vegada, per sempre. Això, segons el llibret, perquè el Liceu porta una producció que canvia el final: Arturo mor, i el retorn de la salut mental d’Elvira es complica.

És l’enginyosa producció d’Annilese Miskimmon, que comença situada al segle XX, però que quan Elvira perd el cap fa un salt enrere fins a la guerra civil anglesa, tot combinant de manera brillant el seny, la realitat, la imaginació i la bogeria. En aquesta ocasió, Elvira serà encarnada per Pretty Yende i Maria José Moreno. La soprano Pretty Yende, un monstre escènic amb veu de diamant que, segons la crítica “pot arribar a les estrelles”, ha viscut un conte de fades que l’ha dut des d’un racó de l’Àfrica al Liceu i serà una Elvira convincent i al límit de la desesperació, mentre que M. José Moreno, guanyadora del Viñas el 1997 i d’un Grammy, és una veu lírica lleugera vaporosa i sofisticada que porta el bel canto a l’ADN, triomfant arreu d’Europa i dotant Elvira de gran autenticitat. Per la seva banda, els tenors Javier Camarena i Celso Albeloseran Arturo. La pirotècnia vocal de Camarena i el seu carisma han captivat tots els teatres, gràcies a un instrument pur i brillant i una línia de cant bella i intel·ligent, mentre que el tinerfeny Celso Albelo s’ha fet un lloc en els millors teatres amb la seva elegància i domini tècnic al servei de l’òpera italiana i de nous repertoris que l’apassionen.

Completen el cast l’estimada Lidia Vinyes-Curtis com a Enrichetta, Gianfranco Montesor com a Lord Gualtiero Valton, Marko Mimica i Nicola Ulivieri com a Lord Giorgio, Mariusz Kwiecien i Andrei Kymachcom a Riccardo Forth i Emmanyel Faraldo serà Sir Bruno Roberton en una producció de la Welsh National Opera, la Danish National Opera i el Gran Teatre del Liceu, que comptarà amb la seva orquestra i cor –dirigit per la sempre eficient Conxita Garcia-, amb l’americà Christopher Franklin al capdavant, un mestre que és capaç de dirigir amb intel·ligència i amb gran atenció per als solistes, assolint gran compenetració entre ambdues parts. 

Aina Vega i Rofes
Núvol