Cerca de notícies

Enquesta

Barcelona wagneriana, o no

24/9/2018 |

 

Hi ha moltes raons que permeten assegurar que Barcelona era una ciutat wagneriana. Les primeres audicions a Espanya de la música de Richard Wagner es van fer a la ciutat dins d’un concert dirigit per Anselm Clavé als Camps Elisis (1862). La ciutat va ser la primera al món on es va representar Parsifal de manera legal, el 31 de desembre del 1913, quan van caducar els drets exclusius que el festival de Bayreuth, creat pel compositor, va retenir durant 30 anys. I abans, al Liceu ja s’hi havien estrenat els drames del compositor alemany, del Lohengrin (1883) a un primer cicle complet de la tetralogia L’anell del nibelung (1912). I encara abans s’havia creat a la ciutat la Sociedad Wagner (1874), precedent de l’Associació Wagneriana que es crearia uns anys després.

Wagner plantejava una revolució musical i estètica, però també un compromís nacional. I aquest darrer factor va ser determinant en l’arrelament d’aquella música a Catalunya i en concret a Barcelona.
La música, com sabem, es produeix en el marc d’unes determinades circumstàncies. Dir que Barcelona era wagneriana vol dir molt més que ser un lloc on s’escoltava la seva música abans que en qualsevol altre lloc. Wagner plantejava una revolució musical i estètica, però també un compromís nacional. I aquest darrer factor va ser determinant en l’arrelament d’aquella música a Catalunya i en concret a Barcelona.

Deia el crític Alexandre Cirici Pellicer que «el wagnerisme fou un dels grans ingredients de la cultura finisecular, el desenvolupament peculiar del qual va constituir la curiosa síntesi coneguda amb el nom de modernisme». I la historiadora de l’art i especialista en iconografia wagneriana, Lourdes Jiménez, hi veu aquests punts comuns: el concepte global de la creació artística, l’anomenada Gesamtkunstwerk o obra d’art total, i un ideari artístic on l’artista és l’heroi dels temps moderns; la identificació del catalanisme amb la mitologia nacionalista —que bevia de les fonts del romanticisme— exposada per Wagner en els seus drames musicals; la recuperació de les llegendes medievals, i l’actitud wagneriana de rebel·lió davant la societat, que es transmet a l’anarquisme de la fi de segle, entre d’altres.

El resultat d’aquesta identificació entre wagnerisme i modernisme es troba per exemple en un medalló amb l’efígie del compositor a la Casa Serra, obra de Puig i Cadafalch, o al Palau de la Música, en el conjunt que emmarca l’escenari amb la cavalcada de les valquíries, de Pablo Gargallo. O als vitralls del Cercle del Liceu dedicats a L’anell del nibelung. O als plafons d’Adrià Gual per a l’Associació Wagneriana que hi havia als Quatre Gats. O les comparacions que feia Francesc Pujols entre Wagner i Gaudí, entre la fusió de les línies melòdiques amb les formes harmòniques d’El capvespre dels déus i les formes colossals amb el ritme ondulant de la Casa Milà, com va escriure.

Fins i tot Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador, i la seva filla Carmencita, van assistir a una representació de La valkíria després d’haver passat el dia de la Moreneta al monestir de Montserrat on el dictador i la seva família encara eren benvinguts.
Un argument que fa dir que aquella Barcelona wagneriana ha sobreviscut fins avui és la vinguda a la ciutat del Festival de Bayreuth en dues ocasions, el 1955 i el 2012, un fet insòlit doncs els festivals només han sortit de la ciutat bàvara en una altra ocasió, per anar al Japó. Però més que un argument, és un miratge. És cert que quan van venir per primera vegada va haver-hi un munt d’activitats, moltes d’elles a peu de carrer, i que tots els mitjans s’hi van abocar, però estem parlant de plena postguerra i del franquisme més dur. Aquella activitat va ser pilotada pel règim. Fins i tot Doña Carmen Polo de Franco, esposa del dictador, i la seva filla Carmencita, van assistir a una representació de La valkíria després d’haver passat el dia de la Moreneta al monestir de Montserrat on el dictador i la seva família encara eren benvinguts.

I pel que fa a la segona vinguda del festival (aquesta vegada en versió de concert) aviat farà sis anys, cal dir que es va acabar regalant entrades perquè no hi havia manera d’omplir el teatre de La Rambla, fet que no es pot atribuir només a una mala política de màrqueting.

La commemoració el 2013 del bicentenari de la mort del compositor tampoc va trobar la resposta que es podia esperar d’entitats i administracions d’una ciutat suposadament wagneriana tot i els molts esforços aglutinadors fets des d’Amics del Liceu.

La pregunta de si Barcelona encara és wagneriana és escaient quan acaba de néixer a la ciutat un Club Wagner, fruit de la iniciativa personal de Manel Bertran Mariné, que vol ser, en les seves paraules «un espai obert als seguidors de Wagner i dels compositors que li són afins». El promotor insisteix en la paraula obert, «obert a qualsevol mentalitat», «obert a tothom», perquè si alguna cosa ha matat l’autèntic wagnerisme barceloní ha estat la seva apropiació per l’Associació Wagneriana convertint-lo en una mena de secta on es reverencia sense cap sentit crític, gairebé s’idolatra, al mestre en un reducte tancat. És el que Joan Matabosch, exdirector del Liceu, havia qualificat de «wagnerisme troglodita, marginal i agressiu».

Si alguna cosa ha matat l’autèntic wagnerisme barceloní ha estat la seva apropiació per l’Associació Wagneriana convertint-lo en una mena de secta on gairebé s’idolatra al mestre en un reducte tancat. És el que Joan Matabosch, exdirector del Liceu, havia qualificat de «wagnerisme troglodita, marginal i agressiu».
Aquesta associació, presidida fins la seva mort el 2016 pel també dirigent de l’organització nacionalsocialista CEDADE, Jorge Mota, es declara seguidora del «camí fet pels nostres antecessors», i concentra el seu interès en la condemna de «les escenografies irrespectuoses, perquè el que Wagner havia definit fil per randa és el que ens interessa com a wagnerians». És a dir, seguir al segle XIX com si el món no hagués canviat, oblidant que el músic era un home del seu temps, obert als canvis i a la modernitat com ho demostren justament las seves obres i les seves teories sobre la reforma de l’art.

Bertran creu que Barcelona segueix sent una ciutat wagneriana, però reconeix que aquesta tradició «potser no s’ha tramés de pares a fills». El cert és que de wagnerians n’hi ha i que molts d’ells guarden records vinculats a l’obra de l’alemany. Marxandatge al voltant de Wagner sempre hi ha hagut. En aquests temps líquids, el risc és el de confondre el wagnerisme amb uns pins o unes xapes de cava.

Rosa Massagué
política&prosa