ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Il trovatore: l'òpera del cor roent

16/9/2018 |

 

Havent vist la première de la nova versió de Il trovatore al Teatro del Maggio a Florència, fins i tot abans de parlar de l’òpera en si, cal una premissa: aquesta és la primera part d’una nova versió de l’anomenada “trilogia popular” de Verdi que comptarà amb el mateix director musical i d’escena.

Il trovatore, Rigoletto i La traviata s’han programat seguidament i han estat ideats amb un sol fil conductor: la seva popularitat, la seva posició com a obres mestres de la música italiana i la figura de Verdi com a pare de la nació han ajudat a crear un projecte organitzat visualment al voltant de la bandera italiana. El verd per a Rigoletto, significant ambigüitat, gelosia i ràbia; el blanc per a La traviata, com el color de les camèlies i de la puresa desitjada; i finalment el vermell per a Il trovatore, com la sang, el foc i l’assassinat.

Aquesta és la raó per la qual l’escena d’obertura mostrava tres panells il·luminats – verd, vermell i blanc. Encara més, quan el públic entrà al teatre, no hi havia teló: l’escenari era tot fosc, tan sols enlluernat per aquests tres panells lumínics. Aleshores un home – indiscutiblement un ancià Giuseppe Verdi, amb la seva barba i un mantell – aparegué en escena i aixecà una mà vers l’orquestra. L’orquestra començà a sonar. Ell es girà i dirigí els seus dits vers els panells lumínics, que es tornaren vermells i finalment es fongueren en un color negre, com si es tractés d’un senyor dels Sith.

Aleshores, durant la introducció, el personatge es tragué tres titelles de sota el mantell; o encara millor, tres pupi. Si no estàs familiaritzat/da amb la siciliana opera dei pupi deixa’m explicar-te que no són tan sols titelles i que des de l’any 2008 estan inscrits en la llista del Patrimoni Cultural Intangible de la Unesco. Aquests pupi estan fets amb un estil ben específic que representen uns paladins francs com Orlando i Rinaldo amb armadures de llauna, batallant potser pel seu amor vers Angelica, una situació típica de triangle amorós que també trobem en aquesta òpera – potser per casualitat? Segurament no, ja que quan els personatges apareixen en escena posteriorment, veiem que els titelles representen el Conte di Luna, Manrico i Leonora, amb la mateixa vestimenta.

El personatge verdià aleshores començà a cantar: és Ferrando, tot vestit de negre; el cor l’escolta i comença a comentar la història del vell comte que cremà una abietta zingara, una bruixa vella i desgraciada la filla de la qual va segrestar el fill més jove del comte.

Estem familiaritzats amb la trama de l’òpera – fins al segon acte hi ha un seguit de flashbacks cantants per Ferrando, Leonora i Azucena. En el llibret queda poc clar com Manrico, el suposat fill d’una gitana, aconsegueix convertir-se en un cavaller, com guanyà un torneig, festejà amb Leonora i tornà a la seva desconeguda pàtria disfressat com un trobador, però ei: és una òpera.

Tota la primera part de l’òpera – els actes primer i segon – és un constant remolí de llums, objectes i gent movent-se, impactant enormement l’auditori. Uns titelles que representen els soldats són despenjats de la part superior de l’escenari; semblen un estrany però interessant aiguabarreig entre els pupi sicilians i peces d’art cubista dels anys 1930. El cor els agafa i els mou donant-los vida i aportant un impacte ben emotiu que va in crescendo fins a l’escena del campament gitano.

Aquest és l’akmé de l’òpera, el seu moment més brillant i meravellós: mentre el cor de l’enclusa sona amb encluses reals picades amb uns grandíssims martells, un cub gegant comença a sobresortir del fons de l’escenari. Envoltat per espelmes de cera gegantines, una estàtua a mida real de Nostra Senyora dels Dolors apareix, vestida amb la seva capa negra i un cor flamejant al pit, adornada amb rosaris. Increïblement l’estàtua es mou i comença a cantar stride la vampa!: és l’Azucena.

En el duet entre Azucena i Manrico el cub es gira cap amunt, convertint-se en un escenari dins l’escenari a l’estil de l’opera dei pupi, amb unes pintures de paisatge ben clares, i Manrico i Azucena hi entren, revivint el moment del flashback. És aleshores quan, a l’altra part de l’escenari, el personatge Verdi/Ferrando apareix amb els titelles que representen Manrico i Azucena a les mans, fent mímica dels moviments que ambdós personatges fan en escena al mateix temps. Igualment, el Conte di Luna apareix dins de la seva brillant armadura i amb un cor flamejant al cor per a segrestar Leonora amb els seus servents; primer se li apareix a Verdi/Ferrando, que duu un titella que representa el seu propi personatge; el toca i és aleshores quan comença a cantar Il balen del suo sorriso.

Al final del segon acte, durant l’interval, la cortina no cau sobre l’escenari: en canvi, una tela semitransparent es desplega, permetent a l’auditori de veure tota la feina del backstage i el canvi d’escena tècnic.

Si la primera part estava plena de coups de théâtre, la segona es focalitza en la música: les escenes es despullen lentament d’ornaments amb la Leonora cantant “Ah sì, ben mio, coll’essere” ben sola sota una llum tènue que pressent els problemes venidors. Fins i tot l’estimada cabaletta “Di quella pira l’orrendo fuoco” queda emmarcada per una llum vermella i potent sense més escenografia que la lumínica, deixant el protagonista sol amb els titelles bellugats pel cor. Així, l’atenció de l’auditori queda focalitzada a la música i les veus dels personatges, deixant el poder del drama que aparegui en la seva forma més pura.

El quart acte mostra els murs simbòlics de la presó de Castellor com unes caixes de llum on Leonora, Manrico i Azucena hi són atrapats, esperant el seu destí; com s’acosta el final, Leonora no cau en l’agonia com normalment ho fa en les versions tradicionals sinó que es dreça encara més; surt de l’espai de la presó, alliberada per la proximitat de la mort, i es col·loca entre les dues caixes de llum, que fan que la seva figura quedi totalment contrastada per la llum del darrere; aleshores desapareix, com si hagués estat ocultada per un mestre titellaire – i de fet veiem altre cop el personatge de Verdi/Ferrando, com un narrador, obrint el seu mantell i col·locant la seva semblança icònica sobre terra, sobre d’un teixit tacat de vermell. Manrico és mort poc després, i les dues caixes de llum es tornen vermelles. Es mouen vers el públic, mostrant una tercera caixa: i és aleshores quan tenim les tres caixes de l’inici altre cop il·luminades de verd, blanc i vermell.

Un cicle es tanca. Possiblement, pel que hem vist, aquest inici i final de l’òpera es repetirà en el Rigoletto i en La traviata, com un fil comú.

Els aplaudiments tronaren i celebraren tota la gent involucrada en el projecte, especialment el cor dirigit per Lorenzo Fratini, que féu una feina admirable com sempre; seguidament el cast sencer, amb aplaudiments pomposos i bravos per a Olesya Petrova com a Azucena, però també pels dos antagonistes, Massimo Cavalletti com a Conte di Luna i Piero Pretti com a Manrico. Jennifer Rowley, una esplèndida Leonora, fou també aclamada, i el director Fabio Luisi fou un al·licient més per als sempre creixents aplaudiments. El director d’escena Francesco Micheli aparegué sobre l’escenari amb el seu equip, acceptant gratament la calorosa rebuda del públic; però potser el més important és que ambdós directors s’acostaren a l’equip “invisible” i els feren saludar al públic – els regidors d’escena, els elèctrics, els maquinistes – d’una manera que de ben segur fou una sorpresa per a tots ells. Ja que aparegueren excitats i al mateix temps mig avergonyits, al tractar-se d’una escena poc convencional i corrent. 

Daniele Milazzo
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet