Cerca de notícies

Enquesta

Tres mestres d'avui

2/8/2018 |

 

Benet Casablancas (Sabadell, 1956) és un compositor empeltat en la tradició centreeuropea. El seu corpus de quartets de corda així ho certifica. Deutor sobretot de la Segona Escola vienesa (la de Schoenberg, Webern i Berg; la de Robert Gerhard, més lluminosa, també) mai ha perdut de vista, tampoc, la primigènia, la que posà les bases, la capitanejada per la tríada Haydn-Mozart-Beethoven, com podem comprovar amb el seu quart i de moment últim quartet, estrenat no fa gaires setmanes pel Quartet Casals, Widmung, emmirallant-se amb el de Bonn. Casablancas estima l'aforisme i el domina. Sap caçar i convertir en sons aquella espurna d'intel·ligència que li és pròpia. Per la seva música, que sembla escrita per Stefan Zweig o per, millor, Thomas Bernhard, degut a la forta influència de la capital austríaca on estudià, també hi sobrevola un aire anglès, d'ironia elegant, d'humanisme, de llibertat. En són un molt bon exemple els seus cicles d'epigrames. No obstant, on la música del sabadellenc més s'ha desenvolupat és en el camp simfònic, en el múscul de l'orquestra com a instrument, sempre poderosa i alhora voluble on també el bon saber fer cambrístic és tan i tan important, i en la gran forma. De la seva pluma han brollat obres referents del gènere com ara The Dark Backward of Time i, sobretot, Alter Klang, o les més recents Tres interludios i Sogni ed Epifanie inspirada en el pensament de Rafael Argullol, autor del llibret de L'enigma di Lea, l'òpera que s'estrenarà mundialment la temporada vienent al Gran Teatre del Liceu.

També Josep Maria Guix (Reus, 1967) treballa a l'entorn de la brevetat. En el seu cas, és més, s'hi ha consagrat totalment i absoluta, destil·lant-la. Així com Casablancas mira al centre d'Europa, Guix mira a l'extrem orient i veu de les inacabables i quasi inabordables fonts des haiku japonès (que d'altra banda tanta i tan grata influència ha tingut a casa nostra: de Carles Riba a Joan Ferraté passant per Salvador Espriu i Marià Manent). El resultat és una música pura i exquisida, bella, tímbricament molt i molt cuidada i marcada, encara que veladament i sense imposar-se exageradament, per les descobertes de la música electroacústica i la mirada a l'interior del so. Guix escriu amb una economia, o encara millor, amb una ecologia de medis ponderadíssima. "Oh joia/ del petit en l'il·limitat", res millor que aquest dos curts versos de l'immens Nabí de Josep Carner per a descriure l'univers sonor del compositor. Són fites en el seu catàleg els Tres haikus per a cello i pianoi els més nous Seven haikusper a violoncel, un instrument que és clau en el seu imaginàri. D'aquí han sortit un quartet de corda, un trio amb piano i diverses peces pianístiques de factura impecable. Gran amant i coneixedor de la polifonia del renaixement (de Palestrina a Victoria) també, últimament, està bastint un feix d'excel·lents (tant a nivell tècnic com perceptiu) obres corals amb els sonets de Shakespeare com a pal de paller.

Ramon Humet (Barcelona, 1968) també és un compositor fascinat pel món oriental i la connexió entre natura i cultura. Però la seva reflexió va més enllà de la brevetat i la concisió i ha sabut maridar la riquesa íntima de la meditació amb el domini tècnic, també riquíssim, tant harmònicament com rítmica i formal, que ve de la tradició occidental sense deixar-se'n cap marge per explorar. Ço és, de Bach a Mompou sempre sota l'atenta mirada d'un dels grans mestres dels darrers anys: l'anglès Jonathan Harvey. És autor d'una obra important, fresca i alhora profunda, per a piano: els cinc quaderns que de moment conformen les seves Escenes del bosc. Molt lligat a una poesia humana i meditativa, sense escarafalls ni teatre, ha escrit un cicle de cançons, flexible i variadíssim ("todo cambia, la única verdad" com a lema), Homenaje a Marta Graham, amb poemes de Mario Lucarda i una gran obra, pels efectius, l'ambició i la durada, per a cor, Llum, amb textos del monjo montserratí Vicenç Santamaria.

Aquesta connexió, aquesta interrelació, de la qual us parlava, la de cultura i natura, la de poesia i paisatge, pròxima al zen, en realitat és molt pròpia també de les nostres contrades i la comparteixen, Guix i Humet, en el rodal dit el Camp de Tarragona, un per naixença i l'altre per elecció. També venint d'allí i sempre sorneguer i sense ni un pèl a la llengua, autèntic i inimitable, Joan Guinjoan (compositor clau, d'una manera o altra, en la carrera dels tres mestres protagonistes d'avui) ha comentat en una entrevista a la revista riudomenca "Lo floc": "coi, dexa'ls estar aquests japonesos i com cauen els pètals dels seus cirerers... també en cauen aquí!"

Joan Magrané
La Llança