ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

De l'Imperi Romà a l'imperi de la selfie

26/6/2018 |

 

Nou èxit de Calixto Bieito en l’estrena d’una nova producció de ‘L’incoronazione di Poppea’ a Zuric  

Tercer muntatge de Calixto Bieito a l’Òpera de Zuric i tercer triomf del director català en un dels principals coliseus d’Europa. Després de Die Soldaten de Zimmermann i L’àngel de focde Prokófiev, ara ha arribat el torn de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, un títol que Bieito admet que desitjava abordar des de feia anys. Els motius de l’interès són fàcils d’entendre, perquè aquesta òpera del 1643 manté tota la seva descarada modernitat, un retrat sense contemplacions sobre els mecanismes del poder i com obtenir-lo a través del sexe.

El director connecta aquest drama amb tocs de comèdia, poblat per un catàleg de personatges amorals, plens d’ombres i contradiccions (que els autors, tanmateix, eviten jutjar), amb el narcisisme impúdic dels nostres dies, manifestat en l’obsessió per la presència de la pròpia imatge en totes les formes i canals. De l’Imperi Romà a l’imperi de la selfie, en definitiva. Un grapat de pantalles envolten el simple decorat dissenyat per Rebecca Ringst, una plataforma que envolta el fossat de l’orquestra i que arrenca des d’un escenari també ocupat per espectadors. El vestuari d’un altre fidel col·laborador de Bieito, Ingo Krügler, ancora els personatges en el present, amb un bon contrast entre el vestit auster d’Ottavia, l’emperadriu repudiada, i l’estil xaró de Poppea, mentre que la il·luminació de Franck Evin aporta esclats de color en els moments oportuns.

 

Sexe i demència

 

L’acció a les pantalles comença mentre el públic ocupa els seients (com era d’esperar, no pocs aprofiten per fer la foto de rigor amb el mòbil). Duent fins al paroxisme el voyeurisme que caracteritza la nostra societat, Bieito mostra en primeríssims plans els gestos, les mirades i les reaccions dels personatges, constantment escrutats per diverses càmeres. Els vídeos pregravats de Sarah Derendinger serveixen de comentari i finestra a allò que no veiem a escena: els jocs eròtics de Poppea i Nerone en un bany d’escuma, la mirada dement de l’emperador, els somnis daurats de Drusilla, la banyera plena de sang on se suïcida Seneca.

Amb un estil més depurat i lleuger, que no exclou algunes mostres de violència marca de la casa, Bieito caracteritza a la perfecció cada personatge, subratllant el paper del sexe en quasi totes les seves facetes (l’escena entre Nerone i Lucano celebrant la mort de Seneca no deixa dubtes sobre els gustos variats del dèspota). Si a l’inici Nerone apareix arrossegant-se davant una dominadora Poppea, l’escena final no és, ni ho pot ser, el triomf de l’amor: els dos protagonistes apareixen engalanats per a un casament pel qual no mostren gaire alegria. La imatge de fons de l’emperador cobert de sang ens avisa que la continuació de la història no és pas feliç, alhora que Bieito treu un profit inesperat del fet que la seva Poppea estigui realment embarassada.

Aquesta circumstància no impedeix gens ni mica que Julie Fuchs i David Hansen formin una parella increïblement sexi que, a més, canta molt bé. La soprano francesa és una Poppea carnal, de cant generós i comunicatiu. Per sort, Zuric no ha tingut les manies de l’Òpera d’Hamburg, que va acomiadar Fuchs d’una producció de La flauta màgica a causa del seu estat. Per la seva banda, el contratenor australià, sense camisa durant quasi tota la funció, navega sense problemes per l’aguda tessitura de Nerone, del qual tradueix de forma incisiva el desequilibri. Que l’immarcescible duo final sembli un hit pop es deu en part a la direcció colorista d’Ottavio Dantone, al capdavant d’una sumptuosa La Scintilla, l’orquestra d’instruments originals de l’Òpera de Zuric.

 

Ovacions generalitzades

 

Stéphanie d’Oustrac és una Ottavia imperial, planyívola en la seva entrada, furiosa quan exigeix a Ottone que mati Poppea, i sense por de sacrificar la puresa de la línia a la veritat dramàtica en un A Dio Roma escruixidor. Delphine Galou juga a fons la carta de l’androgínia com a Ottone, en especial en la seva relació amb la refrescant Drusilla de Deanna Breiwick, mentre que els papers de vella que Monteverdi assigna a tenors esdevenen homes en el muntatge (un histriònic Emiliano González Toro i un conscientment amanerat Manuel Núñez Camelino) i Nahuel Di Pierro és un Seneca de serena noblesa. Les ovacions generalitzades tenien raó de ser. 

Xavier Cester
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet