Cerca de notícies

Enquesta

‘Fantasia' a l'Auditori, la mirada d'Arturo Díez

22/6/2018 |

 

“Fer aquest projecte és un plaer, un repte personal molt important. Fantasia és una de les produccions més difícils en què m’he trobat. En un concert sense dependència audiovisual em sentiria molt còmode, però aquí em trobo esclau del ritme de les imatges en tot moment. M’agrada aquesta nova experiència, és molt interessant.”

 

Són les paraules d’Arturo Díez Boscovich (Málaga, 1979), un dels directors emergents més reconeguts del panorama estatal. A part de la seva llarga trajectòria pels teatres i orquestres més importants a nivell internacional, i de treballar amb artistes de primera talla, destaca per haver estat finalista del II Concurs Internacional de direcció d’Òpera “Jesús López Cobos” del Teatro Real de Madrid. Com a compositor, reïx, entre d’altres, per haver guanyat el III Concurs Internacional per a Joves Creadors Europeus de música per a Cine Jerry Goldsmith. També guanyador a la millor banda sonora al festival Curt Fictions de Barcelona. El director malagueny és qui aquests dies 21 i 22 de juny entoma la batuta davant la producció audiovisual de Disney que es presenta a l’Auditori de Barcelona: Fantasia.

Andreu M. Miret: Què en sabia anteriorment sobre Fantasia? Com li va arribar l’encàrrec de dirigir aquesta producció?

Arturo Díez: La conec des de petit. Fins i tot la vaig veure al cine quan la van reposar. Posteriorment, ja de gran, vaig anar a veure Fantasia 2000. En la segona, em va agradar molt la combinació de diferents estils musicals que hi apareixien.

AMM: Entre la Fantasia de 1940 i Fantasia 2000, quina de les dues creus que respecta més la voluntat del compositor?

AD: Crec que la segona. Pel que fa a James Levine, crec que la seva direcció és més respectuosa amb l’obra. En la de Leopold Stokowski hi ha més modificacions sobre la partitura.

AMM: Quins fragments es visualitzaran durant el concert?

AD: És una combinació de les dues pel·lícules: els fragments de la 5a i la 6a simfonia de L. Beethoven que trobem en cadascuna, la suite de El trencanous de P. Txaikovski de la Fantasia original. També s’incorpora Clar de lluna, un fragment inèdit amb la música homònima de C. Debussy que mai arribà a formar part del film de 1940, ja que es descartà per la llargada de la pel·lícula. També comptem amb L’Ocell de foc d’I. Stravinsky, la Dansa de les Hores de l’òpera La Gioconda d’A. Ponchielli, L’aprenent de bruixot de P. Dukas, Pompa i circumstància d’E. Elgar, Pins de Roma d’O. Respighi i, com a propina final, El Carnaval dels Animals de C. Saint-Saëns.

AMM: Quines parts són les que més li agraden?

AD: M’agrada molt l’Ocell de Foc i Pins de Roma.

AM;: És difícil quadrar els tempos que comporta sincronitzar una pel·lícula com aquesta?

AD: És una bojeria. Per començar, aquesta no és una banda sonora que es va fer per a una pel·lícula, sinó a la inversa. La claqueta és un sistema de gravació que estableix un tempo estable, sense aquest tempo, com és el cas de Fantasia, en què s’interpretà lliurement l’obra musical i després se’n feu l’animació, cal fer un camí molt difícil a la inversa. Les referències visuals que té el director quan dirigeix són molt independents.

AMM: Amb cascs o sense?

AD: Crec que en aquest cas, no és gaire orgànic. Finalment no els faig servir, és una decisió complicada, aquesta. Hi ha números en què prefereixo mirar les imatges directament sense el “click” I la informació que em donen els cascs.

AMM: Com irromp la música cinematogràfica en el panorama concertant actual?

AD: Hi ha una gran quantitat de música de cine que funciona en concerts independentment a les imatges, com la de J. Williams. En el cas de Fantasia, té encara més raons per tal d’interpretar-se en directe, ja que en els seus orígens va ser música concertant després portada a la pantalla.

AMM: Pel públic, un esdeveniment actiu o un espectacle contemplatiu?

AD: El cine és molt mediàtic, i la gent estableix un vincle emocional amb les pel·lícules que els han fet vibrar. La gent que no és aficionada a la música, però sí que ho és més afí al cine, de vegades és molt més entusiasta i gaudeix molt més dels concerts. De vegades falta espontaneïtat en un concert, tot és massa rígid. No hauria de ser tot tant seriós.

AMM: Com intueix que serà a partir d’ara el camí de la música cinematogràfica concertant?

AD: Crec que és una moda. Suposo que passatgera. Al cap i a la fi, hi ha passatges en una banda sonora que no són tan interessants per esdevenir com a música concertant. Com el cas citat abans de John Williams, en què tots els seus fragments poden agradar. Tot depèn d’aquesta entitat pròpia de la música, que molts d’altres compositors opten fer-la més plana.

Andreu Martínez Miret
Núvol