Cerca de notícies

Enquesta

Llibres musicals per després de Sant Jordi

25/4/2018 |

 

Ja ha passat Sant Jordi i és hora d’assererar-nos i de tornar a una certa normalitat. És a dir, de seguir llegint sense la pressió mediàtica i de llegir allò que es compri, o de comprar allò que realment llegirem. Per tant, no està fora de lloc recomanar diverses novetats editorials de l’àmbit musical, ara que ja ens hem fet amb el llibre d’autoajuda de torn, amb el receptari culinari de la presentadora de moda o amb el pamflet de la youtuber més txupiguai del món mundial.

Crec que són ja set els llibres que la col·lecció La Sonata de Vinteuil, de l’editorial Huygens, ha ofert a un mercat difícil: l’assaig, el llibre acadèmic o la poesia han de competir en la salvatge selva del llibre mediàtic o de la novel·la profilàctica.

Per sort, gent com l’editora Mariana Sàrrias lluiten convençuts que no es tracta de guanyar o perdre batalles, sinó de defensar desacomplexadament allò en què es creu. No és una tasca quixotesca, perquè Sàrrias no veu molins de vent, però sí de persona tossuda i insubornable.

Tot plegat ha fet que Huygens ens hagi fet arribar un volum preciós en tots els sentits, un regal de llibre o un llibre-regal, tant en el fons com en la forma: Història musical del Palau, llibre profusament il·lustrat i acurat en la tria d’unes imatges que defugen els tòpics de la sala de concerts més bonica del món. Per sort, el Palau de la Música Catalana té al darrere una bibliografia intensa, però l’abordatge del volum que comentem, i que ha coordinat el musicògraf i bon amic Pere Andreu Jariod -a qui trobareu a les ones de Catalunya Música realitzant El taller del lutier és d’una gran originalitat. Perquè aborda els grans temes que resumeixen la llarga història musical del Palau de la Música (des de 1908) a partir de textos introductoris, d’altres realitzats per especialistes que formen part de la nòmina de la crítica musical de casa nostra i de fragments d’èpoques pretèrites i com a resultat d’un excel·lent treball d’hemeroteca.

L’edició, acurada, té en compte que el Palau de la Música és una sala de principis del segle XX, però que ara mira cap al XXI. Per tant, els episodis que han format part de la seva vida no es llegeixen en clau nostàlgica, sinó des de l’òptica d’un eficient pragmatisme. Dit d’una altra manera, que la tesi de fons rau en el fet que el Palau sempre ha estat una sala viva, que ha viscut sempre el seu moment. Un edifici fet de “pedres vives”, que és com fa anys va titular l’enyorat Pere Artís un dels llibres dedicats a la sala dissenyada per Domènech i Montaner.

Novetats wagnerianes

Aquesta primavera han aparegut dues traduccions ben suggerents, sempre amb Wagner com a rerefons. En primer lloc, Acantilado publica la traducció castellana de Dialoghi su musica e teatro: Tristano e Isotta (Diálogos sobre música y teatro: Tristán e Isolda), preciós llibre que és, de fet, les converses que Patrice Chéreau i Daniel Barenboim van mantenir a l’entorn del muntatge de la citada òpera de Wagner, el 2008, a La Scala de Milà i que Virgin va editar en DVD. Un espectacle sensacional, fruit d’una recerca intel·lectual de primer ordre, a càrrec de Chéreau, de bracet d’un dels músics més complets del panorama internacional com és Barenboim, indiscutiblement el director viu més wagnerià de tots els wagnerians que es fan i es desfan. La relació entre director d’escena i director d’orquestra, els aspectes de la posada en escena, la dramatúrgia musical, la música en si mateixa i els grans temes a l’entorn de Tristan und Isolde apareixen al llarg de les 195 pàgines de l’edició castellana, a càrrec de Francisco López Martín i Vicent Minguet.

I més Wagner, perquè Fórcola ha tret la traducció d’un altre volum que també coneixíem en l’edició original i que no pensàvem que acabaria traduint-se al castellà: Wagner y el cine, una compilació coordinada per Jeongwon Joe i Sander L. Gilman, que repassa el pas del músic alemany pel setè art. El llibre no és tan sols un inventari de les adaptacions operístiques wagnerianes al cinema (s’obvia, per cert, el peculiar Parsifal de Magrané i Serrano de Osma filmat a Montserrat el 1952), ni dels biopics sobre el músic alemany: el més interessant del volum és la reflexió sobre el cinema a partir de la concepció wagneriana de l’obra d’art total (o integral) o els criteris compositius de la música per a cinema, que segueixen de ben a la vora els ideals wagnerians a l’entorn de la construcció narrativa-dramàtica a partir del llenguatge musical. 

Jaume Radigales
Núvol