ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

5 motius per veure Aridodante al Liceu

12/3/2018 |

 

 

El proper 14 de març s’estrena al Gran Teatre del Liceu Ariodante, de Händel, una obra de les més representatives del barroc, interpretada en versió concert per William Christie i Les arts florissants. Us donem 5 motius per anar-la a veure!

Les arts florissants © Pascal Gely

Les arts florissants © Pascal Gely

  1. Un dels màxims exponents del Barroc

Ariodante (HWV 33) és una de les obres més cèlebres del compositor barroc Georg Friedrich Händel que, malgrat haver nascut a Alemanya, va desenvolupar la seva carrera a Anglaterra, especialment a Londres, amb gran èxit. L’obra es basa en Ginevra principessa di Scozia d’Antonio Salvi que, al seu torn, s’inspira en l’Orlando furioso d’Ariosto.

Fou estrenada al Covent Garden el 8 de gener de 1735, moment en què Händel havia de fer front a la competència de l’Opera of the Nobility, que tenia el suport del príncep de Gal·les i que aquella temporada havia contractat Farinelli per a una òpera de Johann Friedrich Hasse. L’èxit fou relatiu al moment de l’estrena, segurament, degut a la incorporació de ballets al final de cada acte.

La tessitura del protagonista, el príncep Ariodante, és per a castrato o mezzosoprano, i aquesta obra contribueix a incorporar molta literatura d’alt nivell per a aquesta corda. Les qualitats “masculines” d’Ariodante s’expressen a través de la coloratura, però és Ginebra qui dota d’emoció l’obra, a través de diverses àries i recitatius. L’escriptura musical per a la soprano és excepcional; es mou entre la joia fins al desesper per tornar finalment a la felicitat, i això la fa desitjada per totes les grans dives. L’òpera resta enjogassada amb la cerca dels límits de la bellesa, amb una música d’harmonia intel·ligentment construïda i melodies conduïdes amb cops d’efecte pel gran mestre.

 

  1. William Christie i Les arts florissants

William Christie és un prestigiós clavicembalista i director d’orquestra estatunidec, nascut a Buffalo el 1944 i naturalitzat francès el 1995. Després d’estudiar història de l’art a Harvard i música a Yale, on fou deixeble de Ralph Kirkpatrick, s’establí a França el 1971, on s’especialitzà en el repertori barroc, i particularment, en els compositors francesos de l’època, com Lully, Rameau i Charpentier. Aquesta passió pel barroc el dugué a fundar, l’any 1979, Les Arts Florissants amb seu al Teatre de Caen. El conjunt -que ha adoptat el nom de l’òpera homònima de Charpentier, escrita l’any 1685- ha assolit un gran prestigi internacional.

La seva activitat com a virtuós del clavicèmbal es limita a les exhibicions amb Les Arts Florissants o amb el grup Concerto Vocale René Jacobs, tot i que també ha fet algun enregistrament com a solista. Com a director d’orquestra, a més d’actuar amb el seu ensemble, ha treballat com a director resident a l’Òpera de París, a l’Opernhaus de Zurich, al Glyndeborne Opera Festival i a l’Òpera de Lyon. A més, ha estat convidat en diverses ocasions a dirigir la Filharmònica de Berlín. És particularment rellevant la seva tasca pedagògica, que ha desenvolupat al Conservatori de Lió, el de París, l’Acadèmia de Música Antiga d’Insbruck i el Centre d’Esudis Polifònics de París. L’any 2002 creà Le Jardin des Voix, una acadèmia per formar joves cantants lírics i preparar-los per a la carrera professional, amb participants de més de quaranta nacionalitats que, després d’un temps preparació intensiva, inicien una gira per actuar en una dotzena de les principals sales internacionals.

 

  1. Basada en l’Orlando Furioso d’Ariosto

La trama s’ambienta a Escòcia, i, malgrat que l’inici és joiós i ple d’optimisme, amb l’amor entre el príncep Ariodante i Ginevra, la filla del rei, que ha donat la benedicció al matrimoni, s’enreda per la intrussió del rival del príncep, Polinesso, duc d’Albània. Enamorat també de Ginevra des que era molt jove, utilitza Dalinda, la dama de companyia de la princesa –enamorada del traïdor-, per ordir un pla que relacionarà la filla del rei amb la infidelitat al seu amant.

A la cort arriba la notícia que Ariodante, desesperat, se n’ha anat a la mar a trobar la mort, amb la desesperació i fins alienació mental de Ginevra. Polinesso ha enviat dos sicaris a matar Dalinda, que és l’única que pot desvetllar la veritat, però se salva. Finalment, Polinesso, moribund, confessa el complot i, amb l’alegria de tots els presents, Ariodante torna del bosc on estava amagat i desferma la joia de Ginevra, amb qui viurà fins la mort.

Aquest argument correspon als cants 5è i 6è de l’Orlando Furioso de Lodovico Ariosto, compost el 1532 com a continuació del romanç inacabat de Matteo Maria BoiardoOrlando Innamorato, de 1495. Ambdues obres mostren una marcada influència de la Chanson de Roland, poema èpic dels volts de 1100, basat en la batalla del Pas de les Roncesvalls el 778, durant el regnat de Carlemany, restant com l’obra més veterana de la literatura francesa. És la primera chanson de geste cavalleresca que després reprendria Chrétien de Troyes amb les aventures del Rei Artur i la seva quêste pel Sant Graal.

Incunable que relata la Batalla de Roncesvalls

Incunable que relata la Batalla de Roncesvalls

De fet, l’Orlando Furioso va tenir un impacte especial en Händel, que va escriure, en un lapse de dos anys, tres òperes basades en aquesta obra: Orlando(1733), Ariodante (1735) i Alcina (1735). Orlando és el nom italianitzat del francès Roland, cavaller de Carlemany que, al costat de Roger, viurà aventures de guerra contra els musulmans i de pau amb l’amor a Angèlica. Roland (Orlando) ha embogit, i els seus amics Astolf i Roger correran aventures diverses per tal que recuperi la raó.

 

  1. Amor, gelosia i perdó

Hi ha poques òperes a la història de la música que no presentin l’amor com a element central. La traïció, la maldat, l’ambició, la renúncia, la redempció, la cerca de la llibertat, la lluita de classes, i d’altres grans temes van acompanyats de l’amor sentimental –apassionat, impossible, frustrat o feliç-, fraternal, patenofilial o patriòtic.

Ariodante, aquest queda representat per les següents parelles: Ginevra i Ariodante, Polinesso i Ginevra i Dalinda i Polinesso. La primera parella és l’única que triomfa en l’obra de Händel, ja que en la segona, Ginevra rebutja Polinesso i, en la tercera, Polinesso trenca el cor de Dalinda. Així, al principi de l’obra, Ginevra posa les seves millors gales pel seu estimat: aviat, dos joiosos enamorats celebraran els seus mutus sentiments amb grans expectatives de felicitat. El príncep Ariodante i la princesa Ginevra mostren públicament el seu afecte, amb la benedicció del Rei d’Escòcia, que prepara el seu casament. Aparentment, res els pot separar, excepte el fet de sentir-se traïts per l’altre.

Qui provocarà aquest sentiment, que si bé no trencarà la parella, la durà a la desesperació, serà Polinesso, duc d’Albània, qui, mentre la princesa s’empolainava, li recordava el seu afecte i enamorament. En ser rebutjat novament, ple de gelosia, es decideix a trencar la parella i trama un indigne complot que involucra la innocent Dalinda. La dida de la princesa, secretament enamorada del cruel i ferit Polinesso, accedeix a fer-se passar per Ginevra i fer veure als ulls d’Ariodante que aquesta l’enganya amb un altre quan, en realitat, el seu amor és pur. Aquest símptoma de possessió i manca de confiança en un mateix o propi desamor encega, fa perdre el judici, i, sovint, té conseqüències tràgiques, com la mort. El gelós és el tercer en discòrdia, el que no té l’amor o el que creu que no el posseeix per culpa d’un altre, qui es converteix en adversari.

Però el que du a l’intent de suïcidi d’Ariodante no és tant l’orgull ferit com la tristesa de pensar que la seva estimada pot estar enamorada d’un altre.

Quan els suposats fets ocorren, Lurcanio explica al rei la deslleialtat de la seva filla, i aquest l’acusa de tenir relacions sexuals indignes de forma indiscriminada, pel qual la noia embogeix. Però el perdó arriba, li arriba a Ginevra, quan Polinesso confessa, i li arriba al duc per haver reconegut el mal que ha causat, just abans de caure mort.

William Christie © Pascal Gely

 

  1. Àries sublims

Händel ens ofereix un catàleg d’àries i duos que fan les delícies de sopranos, mezzos i baixos però, en realitat, és una òpera per a dones, ja que tant Ariodante com Polinesso són rols travestits, amb la qual cosa els duets i els ensembles impliquen la unió de veus femenines, particularment exquisita en “Prendi, prendi da questa mano”, una pastoral on Ariodante i Ginevra celebren el seu amor.

De fet, al principi del primer acte, la protagonista demostra ser una dona amb caràcter a “Orrida a gl’occhi miei”, quan Polinesso li ha pregat pel seu amor i ella es manté ferma amb el compromís envers Ariodante i li deixa clar que no té res a fer. Però, com hem vist, qui efectivament està enamorada del duc d’Albània és Dalinda, que li recomana que “obri els ulls a una altra” a l’ària “Apri le lucì”.

A l’acte segon trobem la primera ària important d’Ariodante, “Scherza infida” (que dura més de 10 minuts): després de l’intent desesperat de Polineso de convèncer-lo que Ginevra l’estima a ell, el príncep nega la mentida, però veu l’engany de Dalinda i, desesperat, intenta suïcidar-se, però el seu germà Lucranio l’atura. Però no deixa de sentir infelicitat i angoixa, sentiments que es tradueixen musicalment en progressions en to menor i inflexions de veu que desemboquen en un lamento, que contrasta amb principi frenètic -que s’alterna amb moments de gran lirisme- de “Tu preparati a morire”, arran d’una conversa amb Polinesso. Poc després, Ginevra s’assebenta de la suposada mort d’Ariodante i el dolor i la resignació queren expressades a l’inquietant “Il mio crudel martoro”, en què prega per la mort, en un registre més aviat greu, però amb tocs d’efecte cap a l’agut.

Al tercer acte, Dalinda, que durant tota l’òpera s’ha mostrat càndida i innocent, mostra el seu caràcter a “Neghittosi or voi che fate?”, moment en què es troba amb el protagonista i li explica el pla ordit per Polinesso. El diàleg amb el violí és de gran exquisidesa, i el paper del clavicèmbal és decisiu per dirigir el tempo allegro de l’ària, en to menor, per les notícies que comunica a Ariodante.

Polinesso és assassinat per Lurcanio en un duel però, abans de morir, confessa que ha enganyat tothom fent pensar que Ginevra havia estat infidel a Ariodante, que ens ofereix un “Dopo notte” que llueix per la coloratura que, tanmateix, no converteix el fragment en un frenesí de desesper, sinó que, malgrat tot, regna la serenor. Finalment, el Rei d’Escòcia perdona la seva filla a “Al sen ti stringo”, moment de gran solemnitat que mostra un pare preocupat i humà que s’enfronta als problemes amb la serenitat pròpia d’un gran monarca. Una música que ens calma els neguits i ens restaura l’ànim després de les angoixes provocades per Polinesso. 

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de