Cerca de notícies

Enquesta

L'‘elisir' infal·lible de Mario Gas torna al Liceu

4/1/2018 |

 

Pavol Breslik i Jessica Pratt protagonitzen l’òpera de Donizetti traslladada a la Itàlia dels anys 30

Els efectes de L’elisir d’amore dirigit per Mario Gas duren molt: el muntatge es va estrenar per primera vegada al Teatre Grec l’any 1983 i aquest diumenge torna al Liceu per tercera vegada. El llibretista Felice Romani va situar l’acció en un llogarret del País Basc, i més endavant la va traslladar a un poble italià. En canvi, Gas l’ambienta a la Itàlia dels anys 30 i hi posa tocs del cinema neorealista. “Primer estava situat en l’any de la marxa dels camises negres de Mussolini sobre Roma del 1922, però quan el muntatge va passar a ser propietat del Liceu el 1998 el vam endarrerir deu anys”, explica Gas. “A l’obra el canvi d’època li va molt bé -afegeix-, i pel que diuen el públic i els programadors, segueix vigent”.

De L’elisir d’amore se n’acostuma a destacar la comicitat, però Gas ho matisa: “No és un sainet, perquè hi ha emocions veritables i sentiments que s’expressen més enllà del grand guignol, com les àries d’ Una furtiva lagrima i Quanto è bella quanto è cara ”. A més, Gas subratlla la importància d’un moment molt concret de l’acció. “La cosa canvia en el moment en què Belcore -interpretat per Paolo Bordogna-, treu una pistola i l’hi posa al cap a Nemorino. En la vida, en l’art i en el teatre, és molt bo no quedar-se amb una visió esquemàtica, sinó escoltar i sentir el que expliquen la música, la trama i els personatges. L’elisir d’amore és una obra còmica i alhora té una sensibilitat seriosa”, explica el director.

Els grans protagonistes de L’elisir d’amore són la parella formada pel Nemorino i l’Adina. Ara l’encarregada de posar-se dins la seva pell és la soprano britànica Jessica Pratt, que debuta en el rol. “És un personatge còmic i també fort i independent. El que té d’estrany pel moment en què es va escriure l’obra és que té el control del seu destí, perquè pot decidir com, quan i amb qui es casa -afirma Pratt-. També és interessant perquè descobreix que estima quan perd l’atenció del Nemorino i això la fa canviar i créixer”. En canvi, el Nemorino forma part del repertori del tenor eslovac Pavol Breslik. “A diferència d’altres produccions, aquí no és un personatge simple i un pèl ruc, sinó humil i tímid. És interessant perquè des d’aquesta timidesa intenta acostar-se a l’Adina, que per a ell és gairebé inabastable, i al final es gira la truita i surt guanyador”, afirma Breslik. La senzillesa del personatge només és aparent. “És exigent i t’has de protegir per arribar bé al moment tan esperat d’Un furtiva lagrima. No pots donar-ho tot des del començament”, explica Breslik.

Mario Gas insisteix en la idea: “No hem fet del Nemorino un ximple perquè algú que és capaç de transmetre la sensibilitat que expressa cantant Un furtiva lagrima no ho pot ser, amaga més coses. Creu que no pot arribar al cel que representa l’Adina per a ell, però porta a dins l’amor i la passió vertadera”. Al marge dels protagonistes, el director destaca el personatge que ven l’elixir amb què el Nemorino vol enamorar l’Adina, el Dulcamara, interpretat pel baríton Roberto de Candia. A més del joc dramàtic que dona, per a Gas reflecteix l’entorn social de l’obra: “Aquesta mena de personatge entabanador ha sigut present en països deprimits en moltes èpoques i encarna molt bé la part popular de l’obra”.

Al fossat hi haurà Ramón Tebar, que debuta com a director musical al Liceu. “Quan dirigeixo un Bellini, un Rossini o un Donizetti intento veure què tenen en comú i què els diferencia. Donizetti és el més modern dels tres en el bel canto i qui connecta la tradició amb Verdi, i li dona molt més significat a la paraula”, conclou. 

ANTONI RIBAS TUR
Ara