ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Mor Carles Santos, mestre de l'esperit lliure

5/12/2017 |

 

El músic de Vinaròs deixa un llegat extraordinari en diferents disciplines artístiques

Mor Carles Santos, mestre de l’esperit lliure

“Tinc una fama de transgressor exagerada. Diuen allò d’«el Santos ha tirat un piano al mar». I no sempre és així”, explicava Carles Santos a principis del 2014, quan preparava una Cantúria cantada al Palau de la Música que aplegava peces de diferents obres seves com Autoretrat (1981), Tramuntana tremens (1989), La pantera imperial (1997) i La meua filla sóc jo (2005). Era una nova versió de la Cantúria que havia estrenat al Mercat de les Flors durant el festival Grec del 2012, i a la qual afegia dues al·lusions a dos responsoris de Setmana Santa de Tomás Luis de Victoria (1548-1611).

Així era Carles Santos, l’hereu de l’esperit juganer de Joan Brossa i el músic incansable que coneixia tots els secrets de l’acadèmia. Tenia una formació “molt clàssica”, gràcies a la qual, deia, podia atrevir-se a fer tota mena d’experiments, fins i tot els més agosarats, barrejant referències acadèmiques amb humor salvatge i escatologia. Era home de música i d’escena, d’art total, i per això la notícia de la seva mort, ahir als 77 anys, ha commogut companys de diferents àmbits artístics, com el pianista Agustí Fernández, els components del grup CaboSanRoque, la coreògrafa Sol Picó, el poeta Biel Mesquida, la pallassa Pepa Plana i institucions com ara el Macba, el TNC, L’Auditori, el Palau de la Música i el Teatre Liure.

“Humor, transcendència, intensitat, emoció... Sempre un pas més enllà. Grandiós”, deia el pianista Carles Viarnès, que en poques paraules sintetitzava la figura de Carles Santos, un esperit lliure que ha influït en músics molt més joves que ell i que busquen el que ell va trobar: el compromís artístic amb el món que els ha tocat viure. “Entre un plat de llenties i una sonata de Beethoven ara estàs forçat a triar les llenties perquè s’ha de menjar, quan l’ideal seria que poguéssim menjar i també escoltar la sonata”, reflexionava quan la crisi econòmica estava fent estralls en la cultura.

També ha marcat artistes escènics com Jordi Oriol, amb qui fa uns mesos va fer al TNC Esquerdes parracs enderrocs, un espectacle amb joves creadors sorgits de l’Institut del Teatre i de l’Esmuc. O com Calixto Bieito, company de Santos en diferents projectes, com ara el Tirant lo Blanc que van estrenar a la Fira de Frankfurt. De quants artistes es pot dir que han col·laborat de tu a tu amb altres artistes més joves als quals ha influït? Carles Santos és un d’ells. “Estic molt content d’haver fet això amb ells”, deia el geni de Vinaròs després de l’aventura que va compartir amb CaboSanRoque, amb els quals va viure “un idil·li”, tot i “l’abisme generacional i els diferents orígens musicals”.

Una arma de lluita
“Als anys 70 i 80 buscar nous camins era una arma de lluita, tot tenia una significació”, recordava Santos fa un parell d’any. No es tractava només de tocar el piano. Irreverent i respectuós alhora, prolífic i multifacètic, la presència de Santos ha sigut constant en auditoris, teatres, places i museus, i sempre amb projectes sorprenents. L’exposició Visca el piano!, que es va poder veure a la Fundació Miró el 2006, era un bon retrat d’un artista integral capaç d’assumir influències tan diferents com Brossa, Miró, John Cage, Satie i Bach, i de projectar-les en posades en escena imprevisibles, com la de La pantera imperial que va estrenar al Lliure el 1997, un homenatge a Bach que trencava esquemes. O com Beethoven, si tanco la tapa... què passa? (1983), en què el sexe dialogava amb el piano.

Nascut l’1 de juliol del 1940, Santos va tenir una formació com a pianista clàssic, obert al dodecafonisme i el minimalisme. Només tenia 21 anys quan Brossa li va encarregar la música per al Concert irregular, pel 75è aniversari de Joan Miró. D’alguna manera, això explica moltes coses del camí que seguiria Santos, que ben aviat va ampliar els interessos artístics cap a altres disciplines, com ara el cinema de la mà de Pere Portabella, amb qui va mantenir una interessant col·laboració al llarg dels anys, inclosa la música per al film El silenci abans de Bach (2007).

Becat per la Fundació Juan March, va viatjar als Estats Units l’any 1968, on va entrar en contacte amb l’avantguarda musical nord-americana. Ell mateix va ser avantguardista amb el Grup Intrumental Català, fundat per Mestres Quadreny, i amb el Grup de Treball (1973-1977), art conceptual al servei de la lluita antifranquista. Any rere any, Santos expandia la seva creativitat: músic, cineasta, fotògraf, perfomer i artista escènic. Arriba un moment que, sense deixar de ser l’home del piano, resulta impossible reduir el seu art a una disciplina. Tot i així, no va deixar de publicar discos amb la seva obra per a piano. Deia que cada matí tocava una mica de Bach, gimnàstica espiritual. Espectacles com Beethoven, si tanco la tapa... què passa? (1983) i Té Xina, la fina petxina de la Xina? (1984) van confirmar la personalíssima mirada de Santos, refermada posteriorment amb els treballs que va fer amb Mariaelena Roqué, com ara Arganchulla, Arganchulla Gallac (86), Pertorbació inesperada (Artics 87) i Tramuntana Tremen s (1989). A finals dels 80 ja era més que reconegut, també internacionalment. Va començar a rebre premis, tant musicals com escènics, i va compondre la fanfara de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona

Sempre amb Vinaròs com a centre d’operacions, Santos no va deixar de crear. La llarga llista d’espectacles que va tirar endavant inclou títols com Figasantos-Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou (1996), Ricardo i Elena (2000), L’adéu de Lucrècia Borja (2001) i Sama Samaruck Suck Suck (2002). Especialment fructífera va ser la seva feina al Teatre Lliure com a compositor resident, amb espectacles com La meua filla sóc jo (2005), El fervor de la perseverança (2006), Brossalobrossotdebrossat (2008) i Chicha Montenegro Gallery (2010).

Inauguració dels Jocs Olímpics

Una de les peces musicals més difoses de Santos va ser la fanfara d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, en què al final un mosaic humà saludava el món amb la paraula“Hola!”. El compositor també va posar música a l’espectacle de Comediants de clausura dels Jocs i també va crear la música dels Paralímpics.

‘La pantera imperial’

Una de les obsessions musicals de Santos va ser Bach, a qui va dedicar la impressionant barreja de música, teatre i dansa que era La pantera imperial. Es va estrenar al Lliure de Gràcia el 1997. La relació de Santos amb el Lliure va ser fructífera, i va donar lloc a muntatges com La meua filla sóc jo (2005) i Chicha Montenegro Gallery (2010).

Santos i Portabella

Des que van col·laborar al curtmetratge Miró, l’altre (1969), la relació entre el cineasta Pere Portabella i Carles Santos va ser molt estreta. Tant a Cuadecuc vampir (1970) com a Informe general (1975) i Pont de Varsòvia (1989) s’hi poden sentir composicions de Santos. A El silenci abans de Bach (2007) va ser també coguionista.

Visca el piano!

L’instrument que Santos va tocar, colpejar, torturar i acaronar al llarg de tota la seva trajectòria va ser el motiu central de la retrospectiva que es va poder veure a la Fundació Joan Miró l’any 2006. Visca el piano! recorria més de quatre dècades de carrera en un muntatge eclèctic i provocador.

Santos i Gelabert

Dues fites de la història de la dansa a l’Estat, Rèquiem (Verdi) i Belmonte, del 1985 i 1988, eren col·laboracions entre el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, l’artista i escenògraf Frederic Amat i, finalment, Carles Santos, que hi aportava la música. Molts anys després, Gelabert i Santos van obrir el festival Grec 2011 amb l’espectacle La muntanya al teu voltant.

 

XAVIER CERVANTES
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de