Sempre mirava de viure a la cresta de l’onada, sense necessitat de figurar en els titulars. I jugava amb la sonoritat dels mots. No es poden explicar d’una altra manera les seves contínues col·laboracions amb joves valors com ara els Cabosanroque (Maquinafòbia pianolera) i Jordi Oriol. Però també Cesc Gelabert i Rossy de Palma! Entenia l’art des de la radicalitat i la forma més performàtica i, per això, semblava lògic el seu trasllat dels auditoris als espais escènics. El mateix Santos admetia la influència de Brossa. A la música sempre provocadora, hi va poder afegir fal·lus gegants, vídeos amb còmics irreverents (La meua filla soc jo, 2005) i un mar d’imatges d’una bellesa inqüestionables (El fervor de la perseverança, 2006), per exemple.

En la reposició del 2010 de Pantera imperial, probablement el muntatge que més ha voltat internacionalment, gràcies a la complicitat de Bach (estrenat el curs 1997/98), es definia com un músic que puja a escena. I prou. És cert que el piano el va anar arraconant i el seu cos va passar a ser, fins i tot, un instrument sonor –com aquella desinhibida percussió a les seves natges de Patetisme il·lustrat–. Amb una sorna inabastable, insistia a no entendre per què rebia premis com a artista emergent o de nous formats quan ell tot el que feia era a partir d’un instrument tan clàssic i tronat com un piano. Però és que el seu univers era irreverent, desafiador, amb voluntat de provocar i de donar una nova dimensió a la música. No és gens estrany que el TNC li encarregués l’últim treball (Esquerdes, parracs, enderrocs), amb Jordi Oriol, sobre l’obra de Brossa. Com ja havien fet els Cabosanroque –amb qui Santos també havia fabulat el 2012–, van voler construir a partir dels referents de Brossa més que no pas pujar a escena un text o un univers plàstic sobre l’amant de la màgia i les arts parateatrals –de fet, ja n’havia fet una peça amb BrossaBrossotloBrossat–. Si els Cabosanroque exposaven No em va fer Joan Brossa en una instal·lació sonora al vestíbul del TNC, Esquerdes, parracs, enderrocs abastava els límits de Brossa a la Sala Tallers sense manllevar-li ni una escena.

Probablement, com en el cas de Brossa –va contraure matrimoni civil i li va fer de padrí perquè els familiars, escandalitzats, no van anar al casament–, l’envoltarà una llegenda. Perquè, tot i ser de conversa oberta, el seu to rialler i picant el feia tenir un punt inabastable. Ell deia que es guardava totes les sabates com a element de la seva història. El més insòlit de Santos és que algunes llegendes com ara que ho posava difícil als cantants –“les meves partitures no són difícils de cantar, sí que ho són de trobar”, responia a Toni Puntí, de TV3, el 2014al Palau de la Música– cobren aires de solvència per la seva particular personalitat. I reia quan rebia el premi Max per la música original d’El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora tot dient que era de justícia rebre’l perquè ningú no podria superar Rossini –l’obra, en realitat, partia de la partitura del músic italià, completada amb petits apunts de Santos que feien d’enllaç–. Santos deixa molts referents que el resseguiran artísticament. És el cas de Sol Picó, que a Dancing with frogs ha inclòs un botafumeiro que signaria el mateix Santos, i a més ha integrat al seu equip un clàssic de la família artística del músic, el tenor Antoni Comas. I de Jordi Oriol, que juga amb la música i la llengua. I de Los Corderos, que riuen quan els premien per coreografia quan ells, insisteixen, fan teatre.