ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

El Rossini més cosmopolita s'instal·la al Liceu

6/9/2017 |

 

El proper 13 de setembre s’estrena al Liceu Il viaggio a Reims, de Rossini, una sàtira sobre el viatge cap a la coronació de Carles X de França que sentirem sota la batuta de Giacomo Sagripanti, amb direcció d’escena d’Emilio Sagi i catorze veus solistes de primer nivell que convertiran l’escenari del Liceu en un cosmopolita spa.

'Il viaggio a Reims', de Rossini|Foto: Javier del Real

‘Il viaggio a Reims’, de Rossini|Foto: Javier del Real

Avui dia, un dels grans al·licients d’anar a l’òpera és veure com, aquells títols que hem sentit tantes vegades, ens són explicats d’una manera novedosa. De fet, es tendeix a ser cada vegada més fidel a nivell d’interpretació musical, amb criteris historicistes, però transgressor amb la direcció d’escena –que no vol dir que no sigui lleial a l’essència del llibret. Això ocorre en la majoria de les òperes del gran repertori –anant a l’extrem, trobem exemples com el Don Giovanni de Calixto Bieito i el de Kasper Holten, o la Tetralogia de Harry Kupfer, el Benvenuto Cellini de Terri Gilliam, Le grand macabre de La Fura dels Baus, el Tannhäuser de Robert Carsen, o la Lulu de Pierre-Andre Weitz.

Centrant-nos en Rossini, Damiano Michieletto també va reinterpretar la història del viatge a Reims convertint la congregació en un vernissage. Després de la versió clàssica de Claudio Abaddo de 1984 amb Leo Nucci, que va repetir amb Montserrat Caballé el 1988, resultava molt estimulant que, una òpera que no es representava des de 1848, aparegués al teatre revisitada, deixant entrar per la porta les arts plàstiques, com ho va fer Robert Carsen amb Tannhäuser.

Res a veure amb la versió que tindrem al Liceu aquest setembre de la mà d’Emilio Sagi, que ha seguit una altra línia d’actuació, menys conceptual, però tan o més interessant. Entra en sintonia amb allò que Adolf Loos proclamava a la Viena de 1905: Weniger ist mehr. D’una forma molt efectiva, el “menys és més” s’apodera de l’escenari omplint-lo, senzillament, amb unes hamaques. Res menys transcendent que això, però que té un gran poder evocador: relax, vacances, mindfulness, llibres sentimentals, tranquil·litat…

Bé, a l’hostal del Giglio d’Oro, des de l’arribada dels aristòcrates, de tranquil·litat n’hi ha ben poca. El seu nom, el Lliri d’Or o la Flor de Lis, es refereix a l’emblema heràldic dels Borbons i l’obra es pot considerar una mena de cant del cigne de la branca francesa de la dinastia, perquè al Regne d’Espanya encara s’hi mantenen perseverants., contra vents i mares. Rossini es va basar en un llibret italià de Luigi Balocchi que, al seu torn, s’inspirava en una novel·la de Madame de Staël, Corinne, ou l’Italie, per parlar d’un tema de rabiosa actualitat: la coronació de Carles X a la catedral de Reims. El relat és l’intent d’arribar, per part d’un grup cosmopolita d’elit, a l’acte monàrquic francès. Però per problemes logístics, un grapat de marquesos i marqueses, comtes i comtesses, cavallers, Lords, barons i una poetessa –Corinna- queden atrapats al balneari regentat per Madame Cortese, a la Lorena francesa i, emmig de persecucions amoroses, malentesos, i situacions ben estrafolàries decideixen festejar la ditxosa sort de Carles al Giglio d’Oro aportant, cadascun, un matís propi del seu parís d’origen: França, Itàlia, Polònia, Rússia, Anglaterra, Espanya o Alemanya. Un còctel per a catorze veus solistes que ens ha deixat generosos i sublims concertanti.

Il viaggio a Reims es va estrenar el 1825 al Théâtre des Italiens de París i significaria la darrera òpera de Rossini en italià, ja que totes les seves obres posteriors serien en francès. Aquesta obra de circumstàncies divertida i que ratlla la sàtira va nàixer sense gaires expectatives de futur, justament per la motivació de la seva creació. És per això que només es va representar, això sí, amb gran èxit, per tot Europa, entre 1825 i 1848, fins a la seva recuperació el 1977 que culminà en la primera versió d’Abbado.

L’argument és gairebé un pretext sobre el qual Rossini elabora una magistral partitura de gran bellesa i originalitat que permet a tot un reguitzell d’intèrprets mostrar les seves potencialitats. L’escriptura polifònica és exquisida, és clar que, per al compositor, comptar amb tres sopranos (Corinna, italiana, Madame Cortese i la comtessa di Folleville, ambdues franceses), una contralt (la marquesa Melibea, polonesa), dos tenors (el comte de Libebskof, rus, i el cavaller Belfiore, francès), quatre barítons (Don Profondo, italià, el baró de Trombonok, alemany, Don Alvaro, espanyol i Don Antonio, maître de l’hotel) i quatre baixos (entre ells, Don Prudenzio, italià, i Lord Sidney, anglès) devia ser com assaborir una xocolatina –ell que no tenia pas la fama de ser gaire golós.

En aquesta òpera, Rossini segueix la tradició belcantista que el públic aplaudia, i que tan belles melodies ens ha dut. “Arpa gentil”, ària que significa l’aparició en escena de Corinna, la poetessa, ens transporta a un món bucòlic amb els arpegis de l’arpa, el legato de la melodia de la soprano, els ornaments ben situats, un ritme pausat, contemplatiu, que resulta ser un oasi emmig de tant frenetisme. Un parèntesi per dir, plena d’emoció, que l’arpa acompanya els seus cants: “Arpa gentil, che fida/ compagna ognor mi sei/unisci ai canti miei/il suon di gioia e amor”. Després intervenen la resta de solistes, posant en valor la bellesa de la melodia. Corinna, emmig de portamenti i trinos mesurats, ens vol fer arribar al cel. Al Liceu ho cantaran Irina Lungu i Adriana González.

El concertante de l’escena dinovena, que inicia Madama Cortese (al Liceu, Ruth Iniesta i Marigona Qerkezi) anunciant que té una carta de París “que conforto ci darà”, és una peça magnífica d’enginyeria. Don Profondo (Pietro Spagnoli i Pedro Quiralte al Liceu) agafa la carta i la llegeix: el dia que el rei torni a París després de la coronació s’oferiran grans festes. La música desprèn gatzara, una emoció compartida per tots aquells que han hagut de festejar la nova reial tancats en un balneari. L’”spettacol piú giocondo” que “mai visto sarà” serà un consol per tots aquells qui no hagin pogut anar a Reims. Tots esclaten d’alegria i la comtessa de Folleville, una fashion victim, convida tothom a casa seva de París per poder lluir els seus vestits. Tots exclamen, ditxosos, que s’ho passaran molt bé. La música expressa el frenetisme de l’escena, que cada vegada s’accelera més, amb una orquestració pomposa i harmonies que es mouen entre la tònica i la dominant, indicant la conclusivitat.

En efecte, Rossini transforma el bel canto amb un ritme trepidant que es converteix en hilarant. Utilitza a fons el recurs del “còmic heroic”, en subratllar la desproporció entre la grandiloqüència del discurs musical, amb àries pròpies de personatges heroics en situacions tràgiques, i la banalitat de l’anècdota a què s’aplica. Un exemple d’això és la cabaletta de la marquesa de Folleville -que serà interpretada per Sabina Puértolas i Leonor Bonilla-, d’una extraordinària pirotècnia vocal que canta quan troba un dels seus barrets, després d’haver-se-li extraviat tota la seva roba. La música es debat entre una solemnitat que amaga sornegueria i melodies de dibuixos ascendents i descendents a un ritme gairebé vertiginós que pot arribar fins i tot a empatxar els oients. Pur artifici, un envoltori aparatós per un regal de petites proporcions –però que, sens dubte, per a la marquesa de Folleville té un significat poderós.

Giacomo Sagripanti serà l’encarregat de dur el pes de la direcció musical, un especialista en Rossini i guanyador dels International Opera Awards de Londres com a millor director musical jove el 2016. Completen els dos casts les sopranos Maite Beaumont i Marina Viotti (Marquesa Melibea), els tenors Taylor Stayton i Juan de Dios Mateos (Cavaller Belfiore), Lawewnce Brownlee i Levy Sekgapane (Comte de Libenskof), els baixos Roberto Tagliavini i Baurazhan Anderzhanov (Lord Sidney) i Alessio Cacciamani (Don Prudenzio) i els barítons Carlos Chausson i Vincenzo Nizzardo (Baró de Trombonok) i Manel Esteve i Gugen Baveyan (Don Álvaro). Recordem la presència del tenor Beñat Egiarte com a Zefirino i Gelsomnio en una producció que, de ben segur, ens farà vibrar.

Aina Vega Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet