ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Roger Padullés: “Plácido Domingo és Déu en el món de l'òpera”

4/9/2017 |

 

“En acabar els estudis vaig estar ampliant-los en l’Òpera-Studio d’Estrasburg, un lloc on gent amb la carrera acabada continua formant-se durant un any o dos”

“A mi m’agrada veure a qui tinc al davant i sentir les reaccions que es produeixen en aquelles persones. Hi ha cantants que prefereixen l’anonimat d’un gran teatre”

Els primers passos de Roger Padullés en el món de la música els va fer al monestir de Montserrat, des dels deu als catorze anys va ser una veu de l’escolania. Tot i que va estudiar periodisme, mai no va abandonar els estudis musicals, la seva constància i admiració pel lied el van dur fins Alemanya, on va s’hi va especialitzar en lied, Oratori i Òpera. Acabats els estudis i sempre cercant la perfecció en la tècnica del cant, va ampliar la seva formació a l’Òpera-Studio, des d’on ja va començar una carrera com a tenor que l’ha dut a cantar a diversos teatres del món, dirigit per grans directors, entre els quals, Zubin Mehta de qui diu que amb un gest ja saps els que vol que facis.

Roger Padullés és un tenor català que ha donat la volta al món cantant òpera. L’any vinent el veurem al Liceu fent La Favorita de Donizetti, però abans, haurà cantat també a l’Auditori de Barcelona i el Teatro Real de Madrid, entre altres llocs. És periodista, va treballar a Catalunya Ràdio mentre decidia el seu futur com a tenor. Vam perdre un col·lega però hem guanyat una gran veu lírica.

Vostè és periodista, en quin moment decideix dedicar-se al món del cant?
De fet, feia les dues coses, estudiava periodisme i, després, vaig treballar de periodista, però com que des de petit cantava a l’Escolania de Montserrat, dels 10 als 14 anys hi vaig ser, paral·lelament vaig continuar les classes de cant. Va haver-hi un moment en què el meu professor em va dir que provés de dedicar-me al cant. Vaig pensar que era un bon moment i, amb una beca de la Generalitat, me’n vaig anar a estudiar a Alemanya. Entre els diversos gèneres musicals, a mi m’agradava el lied, la cançó alemanya, Schubert, Schumann i tota aquesta mena de compositors, i per estudiar-los, els millor lloc era Alemanya, per això, vaig anar-hi.
Quant de temps va estar a Alemanya?
Nou anys. Estudiant, van ser quatre i després, cinc més. En acabar els estudis, vaig estar ampliant-los en l’Òpera-Studio d’Estrasburg, que és un lloc on gent amb la carrera acabada continua formant-se durant un any o dos per poder treballar de manera professional en alguns teatres. És interessant, perquè al temps que continues ampliant la formació amb pianistes i professors de cant, et paguen un sou mensual i cantes petits papers en teatres principals i en gales líriques. És com tenir una beca al temps que vas ampliant repertori i millorant la tècnica.
Plácido Domingo, en unes declaracions, va dir que les modernes representacions d’òpera no tenen valor i que cal tornar a representar l’òpera de manera clàssica. Què en pensa, vostè, d’aquesta qüestió?
Plácido és un gran artista, és Déu en el món de l’òpera. Crec que les coses, més que modernes o antigues, han de ser bones, si tenen una estètica antiga però mal feta no agradaran, i si tenen una estètica moderna però estan fetes de manera que el director d’escena conegui la música i el text i, a més a més, sap treballar amb els actors i cantants, serà una bona representació. Crec que Plácido Domingo, en les seves declaracions, anava en aquesta direcció. No cal fer les coses diferents del que s’ha fet fins ara senzillament per fer-ho diferent, la feina s’ha de fer ben feta i ben treballada.
Lamajoria de vegades el protagonista masculí de les òperes és el tenor. Què té la veu del tenor que la fa especial?
No en totes les òperes el tenor és el protagonista, per exemple a Don Giovanni, de Mozart, el protagonisme el tenen un baríton i un baix baríton. La veu del tenor té una cosa especial, les altres veus masculines, per tessitura i notes, són semblants a la veu parlada, en canvi, els tenors, per la tècnica que tenim i també per la veu, tenim una manera de cantar natural i en freqüències de so més brillants, en notes que no són naturals de la veu humana, amb un registre més forçat, i això fa que al públic li arribi molt més l’emoció de la partitura.
On es troba més còmode cantant, al Liceu de Barcelona, al Palau de les Arts de València o al Kursaal de Manresa?
Al Kursaal hi vaig cantar fa dos anys, la principal diferència és que en un teatre gran, veus les cares de la gent que ocupa les dues primeres files, i al Kursaal hi veus les cares de tothom. Hi ha cantants que prefereixen l’anonimat d’un gran teatre però a mi m’agrada veure qui tinc davant i sentir les reaccions que es produeixen en aquella persona a partir del que estic fent. En un gran teatre, la reacció de veure a tot el públic aplaudint és impressionant i molt forta. M’agraden els dos escenaris.

 

Teresa Berengueras
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de