ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Anna Alàs: “Cantar amb l'Ensemble Daimonion em reconnecta amb l'essència al FeMAP”

2/8/2017 |

 

La propera cita del FeMAP és amb Anna Alàs i Jové i l’Ensemble Daimonion, que presenten Monteverdi nei monti verdi, un homenatge al 450 aniversari del naixement del compositor italià. Actuaran el 5 d’agost a l’Església de Sant Martí de La Torre de Capdella a les 20.00h, i el dia següent al carismàtic Llac d’Engolasters, a Encamp, municipi andorrà. Amb el preu de l’entrada es pot visitar l’Estany d’Engolasters, d’origen glacial, situat a més de 1.600 metres d’alçada. L’Ensemble Daimonion està compost per Anaïs Chen, violí barroc, Eva Saladin, violí barroc, Daniel Rosin, violoncel barroc, Mirko Arnone, tiorba i María González, clavicèmbal, que acompanyen la mezzosoprano Anna Alàs i Jové, amb les quals Núvol ha conversat.

Anna Alàs

Anna Alàs

Aina Vega: La vostra proposta s’emmarca en el 450 aniversari del naixement de Monteverdi. Després de tants concerts dedicats a la seva figura, què creieu que podeu aportar vosaltres de nou?

María González (Ensemble Daimonion): Es tracta d’un programa molt variat que toca tots els gèneres i formes musicals, tant vocals com instrumentals, que contextualitzen l’època de Monteverdi. Respecte a la veu anem des del dramatisme d’Ottavia fins al motet virtuós i delicat (O quam pulchra). Amb Legrenzi, la peça més tardana, es representa la transició cap al seicento o primer Barroco italià, establint les bases de la cantata italiana. Aquest programa requereix una versatilitat vocal i instrumental molt demandant per a ser fidel al que aquest tipus de repertori vol expressar.

AV: Palestrina és molt present en aquest concert. Fins a quin punt va marcar l’estil compositiu del Barroc italià?

MG: Palestrina fou un punt de referència en el Barroc i ho és en l’actualitat. És el mestre del contrapunt del que tots els compositors aprenen i respecten, no solament de Barroc italià sinó de tota la història de la música occidental (ben coneguda és la picada d’ullet de Bach envers Palestrina en molts de los números de la Missa en Si menor, per posar un de molts exemples).

AV: La ciaccona que cantarà Anna Alàs i Jové de Ferrari aporta un contrapunt popular a la vetllada. Com enfoqueu la peça per dotar-la d’un caràcter festiu?

MG: El primer és analitzar i interioritzar l’obra des del punt de vista de l’escriptura: la relació entre el ritme musical i el de la prosòdia. És com Monteverdi, està molt ben escrit per expressar el contingut.

AV: Castello, Vierdanck, Marini, Cazzati, Legrenzi, Cavalli… alguns contemporanis, d’altres posteriors a Monteverdi. Què hauria estat de la seva música sense la influència del darrer?

MG: En realitat, jo reformularia la pregunta: què seria de tots ells sense Palestrina? En aquest repertori se sumen dos fets: les bases del contrapunt, del bellíssim contrapunt de Palestrina, amb la “revolució” de la segona pràctica. Aquestes circumstàncies i aquest mix fan aquest repertori molt especial; fins i tot un cop establerta la segona pràctica, sempre es tenia present al gran mestre de la polifonia.

AV: Quin paper adopta la improvisació en aquest concert?

MG: En aquest concert escoltarem una cosa difícil de trobar als nostres dies en els concerts de música antiga. En el motet de Palestrina, la violinista Anaïs Chen “disminuirà” el madrigal, és a dir, ornamentarà les notes llargues de la melodia segons alguns dels molts estils de l’època: Bovicelli, Rognoni, dalla Casa…

Aquesta “partitura” no la du escrita per després interpretar-la, sinó que la improvisarà en el moment. Per això cal tenir un domini del llenguatge ornamental de seicento, conèixer els diferents estils per “disminuir” i ser capaç de fer-ho en live. Aquesta és una pràctica original de l’època, documentada, que també era típica per a cantants i explica les “disminucions” que hem treballat per a cadències o moments on es poden incloure. En general, en el repertori de la música antiga, como en el jazz, per a improvisar i tenir llibertat s’han de tenir unes bases de llenguatge del repertori molt sòlides y s’ha de conèixer les fonts històriques que són vertaders manuals i tresors que expliquen exactament què es feia.

Ensemble Daimonion

Ensemble Daimonion

AV: El títol del concert és Monteverdi nei monti verdi. Està concebut per a interpretar-lo en el marc del FeMAP? Quines altres oportunitats teniu de programar-lo?

Anna Alàs i Jové (AA): Sí, exacte, és un programa dissenyat pensant per al FeMAP, on em fa molta il·lusió debutar, i en el 450è aniversari del naixement del compositor. Posteriorment, el cicle Altstadtserenaden de Basilea hi va mostrar interès i enllaçarem un tercer concert allà.

AV: Què t’aporta musicalment i humanament l’Ensemble Daimon i què creus que els aportes tu?

AA: El tarannà dels Daimonions és un glop d’aire fresc perquè tenen les prioritats molt clares: primer la Música i després la Música. Avui en dia, que el màrqueting sura per damunt de tot, un assaig o un concert amb ells em reconnecta amb l’essència, amb allò que en un inici em va fascinar del nostre ofici. Són professionals solidíssims i aquí rau la seva generositat musical. A part dels projectes que compartim també preparo repertori amb la María González, la col·laboració ha estat doncs molt enriquidora. Què els aporto jo, caldria preguntar-los-ho a ells! (somriu).

AV: Has destacat en el camp de la cançó i l’oratori. Què ha de tenir una veu per excel·lir en aquest tipus de repertori?

AA: Curiosament vaig fer el màster en cançó i en oratori però se m’ha reconegut principalment en cançó i en òpera, amb destacats reconeixements internacionals; de fet, és on més em prodigo. A nivell vocal, la cançó demana principalment flexibilitat i una gran varietat de colors. L’òpera requereix una projecció òptima per arribar d’una manera nítida per sobre de l’orquestra. No crec que calgui un tipus específic de veu per qui vulgui combinar aquests dos gèneres, només ha de treballar a nivell tècnic per modelar la veu en favor d’adquirir aquestes capacitats.

AV: En òpera has cantat Donna Elvira, Rosina, L’enfant, Flora… i Dido, entre moltes altres. Què t’aporta cada estil?

AA: Tot i que a primer cop d’ull sembla que sigui l’òpera el meu terreny natural, en realitat és la cançó. Em fascina la densitat melòdica i harmònica de les composicions, les poesies, treballar amb el meu pianista (Alexander Fleischer) i saber que tinc un 50% de responsabilitat sobre el resultat final. En l’òpera, fins i tot en rols protagonistes, aquesta responsabilitat no arriba al 5% (riu!)! De l’òpera m’estimula principalment l’entorn escènic i que de tant en tant trobes directors d’escena que et fan evolucionar com a actriu. L’oratori per a mi és com un oasi espiritual on carregar piles per tirar endavant amb els compromisos de tota una temporada.

AV: I què és el que més t’apassiona de la música antiga?

AA: De ben joveneta vaig tenir un contacte molt intens amb la música antiga gràcies a un cor de cambra. Vaig aparcar aquest repertori però més endavant em vaig adonar que tenia molt en comú amb la cançó (Prima le parole, poi la musica). El súmmum va ser descobrir l’òpera barroca atès que combina el millor de la cançó i del gènere operístic. D’aquí que m’hi senti tan còmoda.

AV: Hi ha alguna obra del repertori del concert amb la qual tinguis un lligam afectiu?

AA: Crec que depèn del moment en què es troba l’intèrpret. A dia d’avui et diria que la xacona (Amanti io vi so dire), perquè el text versa sobre les virtuts de viure l’amor amb sentit de l’humor i amb certa lleugeresa. És com, de fet, he intentat enfocar la meva relació de parella aquests darrers anys i crec que ens ha anat prou bé.

AV: Quines sensacions creus que tindràs en cantar en un lloc tan especial com el Llac d’Engolasters, en màxima comunió amb la natura?

AA: Crec fermament en la capacitat regeneradora de la natura, el que a Alemanya en diuen Doktor Wald, per tant, em ve molt de gust cantar en un entorn tan singular. Com a cantant em preocupa que manquin certs elements acústics però sé que el FeMAP cuida fins l’últim detall per garantir que l’audició sigui òptima. També em fa especialment feliç comptar amb un disseny de Carme Trias · Modart fet expressament per a aquests concerts i que evoca la verdor del Pirineu.

AV: Com animaries al públic a venir als vostres concerts del FeMAP?

AA: Primer de tot, per l’oportunitat d’escoltar l’Ensemble Daimonion que torna a Catalunya després de quatre anys absent dels nostres escenaris i que ompliran l’escenari de frescor, fent gala d’una gran complicitat i d’una manera de tocar energètica i electritzant. I també, dir-los que si els agraden els monòlegs de la televisió, vinguin als nostres concerts perquè tinc ganes d’explicar-los històries de primera mà, de primera víscera, de tu a tu.

Aina Vega Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet